Serp

“Tothom pensa en canviar el món, però ningú pensa en caviar-se ell mateix.”
― Leo Tolstoi

Segons el calendari xinés, aquest any serà l’any de la serp. Dic serà perquè encara no ha començat l’any xinès. És l’any de la saviesa i de la renovació.

Segons els xinesos, les serps són els dracs sense ales que vaguen per la terra. Criatures celestials que ens aporten la seva saviesa aquí a la terra; aquesta és basa en la renovació. La filosofia del yin i el yang, el Tao, tot sempre canvia. És l’any de canviar, de replantejar-se les coses, d’enfrontar-nos a les nostres pors i, així, aprendre.

Sense sacrifici no hi ha recompensa. De la mateixa manera que la serp, arrossegant-se entre pedres punxenques i esquerpes, nosaltres hem de canviar la nostra pell. Hem d’avançar.

Ser mediocre és fàcil i sempre se n’està a temps. Cal deixar les pors i avançar.

I quan descobreixi quina és la meva pell, la meva veritable pell, avançaré.

Anuncis

Escletxes

“Trobo l’esperança els dies més foscos i em concentro en els més brillants. No jutjo l’univers.” – Dalai Lama

Apareixen escletxes. Els núvols de tempesta s’esguerren un xic i rajos de sol il·luminen els camps. Apareixen persones, situacions, oportunitats. Apareixen projectes, apareixen camins, apareixen companys. Encara no sé si això és un bon senyal o no. Encara no sé si anirà a més. Encara no sé si tornarà a ploure o aquest sol ha vingut per a quedar-se. Senzillament hi ha un raig de llum.

En tots els aspectes, d’una manera o altra, sembla ser que les coses van millor. De fet, si faig balanç d’aquest 2012, puc dir que excepte amb el tema econòmic-laboral ha estat un bon any; estic content.

Aquesta alegria falta consolidar-la. Però hi és i ningú me la pot treure. He trobat coses que creia perdudes i tinc l’esperança de que arribarà el que ha d’arribar. Tard o d’hora.

Tard o d’hora, tot anirà bé.

Esperar

“A aquell que pot esperar, tot li acabarà arribant.” – Francois Rabelais

Hi ha moments que l’acció és la inacció. L’espera activa. Quan no s’hi pot fer res, fer quelcom pot ser fatal. Senzillament esperar.

Quan has fet el que podies, i de vegades fins i tot més, i ja no depèn de tu, només l’esdeveniment de les circumstàncies pot revelar el camí. I aquest esdeveniment pot tardar.

I l’estiu és molt llarg, res no es mou. Absolutament res de res. O, si més no, si es mou, jo no ho veig. Cert, que no ho vegi no vol dir que no hi hagi processos en marxa; ja podria ser.

Potser és la impaciència. Quan mai ho he sigut, impacient, ara tinc pressa. Pressa perquè vull recuperar temps perdut, perquè vull viure quelcom més que no he viscut. Pressa perquè potser ja fa massa que espero.

Qui espera, desespera diuen. Però ja gairebé que m’hi he acostumat. Agafo totes les oportunitats i sé que una o altra sortirà. Només cal esperar.

Només?

Por

La por ha derrotat més gent que qualsevol altra cosa al món.” – Ralph Waldo Emerson

Molts anys he viscut amb por. No aterrit, ni tan sons atemorit; senzillament amb una por subtil que de tan suau ni te n’adones que en tens; sabeu allò de la metàfora de la granota bullida? Doncs semblant. Abans, no m’havia considerat mai una persona poruga, ans al contrari; sempre havia fet allò que m’havia proposat suposés el repte que suposés.

Però entrar al món laboral, ja fa una pila d’anys, et porta a una dinàmica de previsió i precaució molt perillosa, sobretot per les influències que reps d’altres porucs i la teva falta de maduresa (si més no, en el meu cas). Ahà! Aquí està la trampa: arribes a un punt on penses que és millor quedar-te amb aquesta feina i no arriscar-se, potser perquè et fots en un crèdit per un cotxe o qualsevol altra història i aviam com el pagarem si passa res; t’acostumes a cert ritme de vida, a tenir unes comoditats i mandangues d’aquestes. Vaja, que el “per si de cas” i el “más vale malo conocido” fa que comencis a emprendre les coses amb el mínim risc possible.

I el pitjor és quan això s’extrapola a totes les facetes de la teva vida. A les relacions, a les amistats, als estudis, als negocis, … I ja ho he dit, és suau i subtil, no te n’adones. De fet he arribat a la conclusió que la vida et canvia de dues maneres: o tan de pressa que t’agafa a contrapeu i et fot una bona hòstia o tan poc a poc que no es nota, fins que un dia, com si despertessis d’un somni, veus que tot ha canviat.

I clar, quan tens por no prens riscos. I qui no s’arrisca no pisca. O sigui que no arribaràs enlloc. Sí allò que fas no suposa un sacrifici, un esforç, per petit que sigui, molt difícilment aconseguiràs res de profit. Senzillament viuràs una existència monòtona i gris, sense cap expectativa ni alegria; però ep, tampoc hi haurà grans decepcions o tristeses.

Perquè ser valent té una contrapartida: el risc. Risc de perdre-ho tot. Risc de no aconseguir res del que per tant t’has esforçat. És una aposta on pots guanyar o perdre. Però també és una oportunitat; de l’altra manera no tenim ni això.

I m’he cansat de tenir por. M’he cansat de viure en gris. M’he cansat de no arribar enlloc. Vull viure, encara que hagi de patir.

Perquè sé que al final val la pena.

Trotar

Quan, a causa de l’edat, ja no puguis córrer, trota. Quan ja no puguis trotar, camina. Quan no puguis caminar, agafa un bastó i continua.
Mai has d’aturar-te.” – Teresa de Calcuta

Doncs jo vaig estar aturat més de deu anys en molts, massa, aspectes. I ara ho he volgut arreglar tan ràpid com fos possible; començar a córrer tot el camí que hi havia a fer.

Després d’un any estic esgotat, però no m’aturo, he començat a trotar. La motxilla pesa massa i no puc amb tot.  Abans d’entrar en una parada cardíaca, en una aturada total, prefereixo abaixar el ritme.

Si relativitzes certes coses veus que no ve d’un any o de dos. Compte, que de vegades relativitzant perdem la perspectiva, però no és aquest el cas. El cas és que tinc moltíssima feina a fer jo sol. I com que estic sol, ningú més em marca el ritme.

En sóc conscient, continuo sense aturar-me.

1 any

“Swam the deepest of the seas
But you couldn’t see anything in me
You strayed too far from my path
Maybe now you’ll see everything in me
I’m sorry it had to be this way”  My Dying Bride – The deepest of all hearts (extracte).

No en volia escriure, però finalment em rondava pel cap i necessitava treure-ho.
Ara, a primers de mes, va fer un any de tot plegat. Del canvi de rumb,  del canvi d’actitud, del canvi de perspectiva; del canvi de vida.  De canviar la solitud en companyia, per la companyia en la solitud. De canviar el pessimisme resignat i conformista, per un optimisme responsable i realista. De veure com passaven el dies, a viure els dies a mesura que passen. De viure les vides d’altres, a viure la meva vida.

Tots prenem decisions equivocades. Adonar-te’n, i fer-ho a temps, és una sort. Però totes les nostres accions tenen conseqüències positives i negatives. Tot i arreglar-ho, hi ha força camí a desfer i esmerçar. Porto un any refent la feina, porto un any caient i aixecant-me, porto un any prenent moltes decisions i arriscant-me.

Però no em sap greu, val la pena. Val la pena la feina i l’esforç, valen la pena les hòsties de les caigudes i la moral necessària per tornar a alçar-se, val la pena preocupar-se, decidir amb valentia i fent cara als riscos, gaudint de les alegries i sent fort contra les decepcions d’aquestos. I aprenent.

Perquè ara tinc els objectius molt clars. Vull viure la meva vida.

Reinici

“D’un final sorgeixen nous inicis” – Plini el Vell

Passats 15 dies del nou any ja m’adono que tot va força millor. No ho sé explicar. Una cosa tan arbitrària com un canvi de data, una convenció social simplement, sembla que té una repercussió psicològica tremenda.

Si això és indicatiu d’alguna cosa crec que serà fantàstic. Per altra banda pot ser només una etapa on s’han concentrat certes serendipies i mira, jo que les aprofito! Però bé, les males èpoques no deixen de ser el contrari, no?

I tot això enmig d’una feinada i nervis per culpa d’avaluacions i entregues de treballs!! I, és clar, aquesta atmosfera de positivisme i alegria ha conduït a enfocar d’una manera diferent tot això; nerviosa igual, però molt més centrada i optimista.

I, a sobre, avui plou i m’encanta.