Serp

“Tothom pensa en canviar el món, però ningú pensa en caviar-se ell mateix.”
― Leo Tolstoi

Segons el calendari xinés, aquest any serà l’any de la serp. Dic serà perquè encara no ha començat l’any xinès. És l’any de la saviesa i de la renovació.

Segons els xinesos, les serps són els dracs sense ales que vaguen per la terra. Criatures celestials que ens aporten la seva saviesa aquí a la terra; aquesta és basa en la renovació. La filosofia del yin i el yang, el Tao, tot sempre canvia. És l’any de canviar, de replantejar-se les coses, d’enfrontar-nos a les nostres pors i, així, aprendre.

Sense sacrifici no hi ha recompensa. De la mateixa manera que la serp, arrossegant-se entre pedres punxenques i esquerpes, nosaltres hem de canviar la nostra pell. Hem d’avançar.

Ser mediocre és fàcil i sempre se n’està a temps. Cal deixar les pors i avançar.

I quan descobreixi quina és la meva pell, la meva veritable pell, avançaré.

Anuncis

Escletxes

“Trobo l’esperança els dies més foscos i em concentro en els més brillants. No jutjo l’univers.” – Dalai Lama

Apareixen escletxes. Els núvols de tempesta s’esguerren un xic i rajos de sol il·luminen els camps. Apareixen persones, situacions, oportunitats. Apareixen projectes, apareixen camins, apareixen companys. Encara no sé si això és un bon senyal o no. Encara no sé si anirà a més. Encara no sé si tornarà a ploure o aquest sol ha vingut per a quedar-se. Senzillament hi ha un raig de llum.

En tots els aspectes, d’una manera o altra, sembla ser que les coses van millor. De fet, si faig balanç d’aquest 2012, puc dir que excepte amb el tema econòmic-laboral ha estat un bon any; estic content.

Aquesta alegria falta consolidar-la. Però hi és i ningú me la pot treure. He trobat coses que creia perdudes i tinc l’esperança de que arribarà el que ha d’arribar. Tard o d’hora.

Tard o d’hora, tot anirà bé.

Esperar

“A aquell que pot esperar, tot li acabarà arribant.” – Francois Rabelais

Hi ha moments que l’acció és la inacció. L’espera activa. Quan no s’hi pot fer res, fer quelcom pot ser fatal. Senzillament esperar.

Quan has fet el que podies, i de vegades fins i tot més, i ja no depèn de tu, només l’esdeveniment de les circumstàncies pot revelar el camí. I aquest esdeveniment pot tardar.

I l’estiu és molt llarg, res no es mou. Absolutament res de res. O, si més no, si es mou, jo no ho veig. Cert, que no ho vegi no vol dir que no hi hagi processos en marxa; ja podria ser.

Potser és la impaciència. Quan mai ho he sigut, impacient, ara tinc pressa. Pressa perquè vull recuperar temps perdut, perquè vull viure quelcom més que no he viscut. Pressa perquè potser ja fa massa que espero.

Qui espera, desespera diuen. Però ja gairebé que m’hi he acostumat. Agafo totes les oportunitats i sé que una o altra sortirà. Només cal esperar.

Només?

Sort

“La única cosa segura sobre la sort és que aquesta sempre canvia” – Bret Harte

Hi ha gent, habitualment els winners, que diuen que la sort te l’has de treballar tu; que no existeix, sinó que amb voluntat, feina i constància aquesta arriba. Bé, jo aquests que anomeno winners els he mirat detingudament i normalment són gent de bona família que gairebé mai han patit gaire i senzillament han seguit el camí marcat, els hi han sorgit les oportunitats que solen sortir si segueixes aquest camí i s’han trobat en posicions economicosocials força bones sense haver-se esforçat en sa puta vida; simplement fan la seva feina… i de vegades ni això. Però, ui sí, donen lliçons.

Després et trobes gent, que els han putejat per totes bandes, han fet qualsevol cosa i gairebé a qualsevol preu i han arribat a unes condicions que aquests winners possiblement menysprearien, però que per aquests altres és una millora substancial. I saps que et diuen? Que han tingut sort.

Perquè senzillament per a molta gent la voluntat, la feina i la constància no és una opció. Sinó que o ho apliques o te’n vas a la merda, sense passar per la casella de sortida i sense els vint mil euros del papà. Aleshores, si no sorgeix cap oportunitat no pots sortir del cercle viciós.

Què vull dir amb tot això? Doncs que de vegades veus gent que sempre ha estat bé i com que no concep la vida d’una altra manera, perquè l’empatia es veu que és una cosa escassa, i  es pensa que qui no està bé com ells, o és un ximple, o és un dròpol.

I no senyors emprenedors! La vida no és tan fàcil. Sense recursos, sense ningú al teu darrera, sense contactes i sense la confiança que et dóna no haver tingut mai cap clatellada seriosa les coses són una mica més difícils. Potser sí que fa falta una mica de sort.

Amb més de cinc milions de parats, no cal sort per trobar feina? Amb retallades al sector públic no cal sort, ja no per aprovar unes oposicions, sinó perquè en surtin?  Amb els bancs tal com estan no cal sort per que et financin un projecte? No cal sort per trobar inversors tal com està el pati? Ja no parlo de tenir sort o no. Parlo de què ens donin oportunitats.

I no només laboralment, en molts més àmbits. Necessito oportunitats, perquè de preparació, voluntat i ganes de feina en tinc de sobres.

Trotar

Quan, a causa de l’edat, ja no puguis córrer, trota. Quan ja no puguis trotar, camina. Quan no puguis caminar, agafa un bastó i continua.
Mai has d’aturar-te.” – Teresa de Calcuta

Doncs jo vaig estar aturat més de deu anys en molts, massa, aspectes. I ara ho he volgut arreglar tan ràpid com fos possible; començar a córrer tot el camí que hi havia a fer.

Després d’un any estic esgotat, però no m’aturo, he començat a trotar. La motxilla pesa massa i no puc amb tot.  Abans d’entrar en una parada cardíaca, en una aturada total, prefereixo abaixar el ritme.

Si relativitzes certes coses veus que no ve d’un any o de dos. Compte, que de vegades relativitzant perdem la perspectiva, però no és aquest el cas. El cas és que tinc moltíssima feina a fer jo sol. I com que estic sol, ningú més em marca el ritme.

En sóc conscient, continuo sense aturar-me.

1 any

“Swam the deepest of the seas
But you couldn’t see anything in me
You strayed too far from my path
Maybe now you’ll see everything in me
I’m sorry it had to be this way”  My Dying Bride – The deepest of all hearts (extracte).

No en volia escriure, però finalment em rondava pel cap i necessitava treure-ho.
Ara, a primers de mes, va fer un any de tot plegat. Del canvi de rumb,  del canvi d’actitud, del canvi de perspectiva; del canvi de vida.  De canviar la solitud en companyia, per la companyia en la solitud. De canviar el pessimisme resignat i conformista, per un optimisme responsable i realista. De veure com passaven el dies, a viure els dies a mesura que passen. De viure les vides d’altres, a viure la meva vida.

Tots prenem decisions equivocades. Adonar-te’n, i fer-ho a temps, és una sort. Però totes les nostres accions tenen conseqüències positives i negatives. Tot i arreglar-ho, hi ha força camí a desfer i esmerçar. Porto un any refent la feina, porto un any caient i aixecant-me, porto un any prenent moltes decisions i arriscant-me.

Però no em sap greu, val la pena. Val la pena la feina i l’esforç, valen la pena les hòsties de les caigudes i la moral necessària per tornar a alçar-se, val la pena preocupar-se, decidir amb valentia i fent cara als riscos, gaudint de les alegries i sent fort contra les decepcions d’aquestos. I aprenent.

Perquè ara tinc els objectius molt clars. Vull viure la meva vida.

Pujades

Si no saps cap on vols anar, cap camí et pot portar.” – Lewis Carroll

Vaig estar força anys a la deriva. Ara porto ja més d’un any amb més d’un objectiu, cadascun amb els seus camins, els seus paranys, les seves pujades i les seves baixades.

Molts de dies, per culpa d’un o altre camí les coses es compliquen, però com veus la llum al final del túnel d’algun d’aquests camins doncs tires endavant. Si pots amb un, perquè no has de poder amb els altres?

I de sobte un dia, veus que tots els camins alhora es fan costa amunt. Per aquí sorgeix un tema, per aquí una complicació i per aquesta altra banda, sense que depengui de tu, no hi ha res a fer. Buf, dies grisos un altre cop… No!

No he arribat fins aquí per rendir-me a la primera de canvi. Ni a la segona, ni a la que faci vint. Els temes es solucionen, les complicacions amb paciència i treball es simplifiquen i si hi ha res que no depèn de mi, doncs bon vent, farem una altra cosa.

Ara tinc força per fer el que em proposi. La tinc perquè ho sé.

Sé que puc.