Emprenedors

«La feina és el refugi dels qui no tenen res a fer» – Oscar Wilde.

Aquest tema em té ja una mica fins als collons. Llegia l’altre dia una entrada d’un gilipolles guru sobre les bondats de l’emprenedoria i tota aquesta merda i ho vaig veure clar. Tot això em sona al màrqueting barat amb el que empapussaven abans als “RRPP” de les discoteques de les zones turístiques, venedors d’assegurances, telefonia o productes financers dubtosos porta a porta i darrerament als “mierdi community managers” (no confondre amb els autèntics professionals del sector, els quals respecto i admiro). Em sembla perfecte que hi hagi gent que vulgui dedicar tota la seva energia a la feina, tot i que qualsevol mena d’addició és molt trista, però, si us plau, no vengueu més propaganda capitalista.

Sí, perquè  d’això és del que és tracta: de màrqueting 2.0 capitalista. Abans, a les fàbriques, hi havia cartells rotllo: “del treball de l’obrer neix la grandesa de les nacions”, “qui no estima el seu treball, encara que treballi tot el dia és un desocupat” o “la sort existeix: com més dur es treballa més sort es té”. Frases que tots, en un moment o altre, hem llegit o sentit en entorns laborals, per cert. Avui en dia, llegim coses semblant d’aquesta colla per les xarxes.

I ara, ens venen el fum aquest de l’emprenedoria. Que és una altra manera de dir, fes-te autònom. Que és un eufemisme d’esclau. Perquè si ets autònom i un client teu, et diu que necessita X dia la feina que et demana, tu treballaràs les hores que faci falta per acomplir el que et demanen (perquè ets el teu propi cap i guanyaràs una pasta gansa). I aleshores, et tires 15 hores diàries, caps de setmana i festius inclosos, treballant de mala manera (a una merda de despatxet a casa, si tens sort, que pot ser que sigui al menjador amb el portàtil). I el dia X tu tens la feina feta, però, tot i això, no estan contents i per tant no et pagaran el 100%. Però tu estàs super content perquè treballes per a tu, ets el teu propi cap i t’encanta la feina que fas (i el teu subconscient no vol passar comptes i veure que has estat treballant a dos euros l’hora, deixant de banda amics i familiars perquè tenies feina, amb l’esquena feta pols per no tenir un entorn de treball adient). I aleshores l’empresa que et donava feina troba algú altre que ho fa més barat, o més ràpid, o més maco, o és el meu cunyat “que ha estudiat una mica de tot i ho sap fer”, i et quedes sense feina sense cap mena de compensació ni dret. I a més, encara que no treballis i t’estiguis fotent de gana, no comptes a la llista d’atur i tots els polítics ben contents.

Resumint, que, al final, te n’adones que no ets el teu propi cap. Simplement ets un peó més del sistema. Que enlloc de tenir uns drets laborals, un entorn de treball, un sou digne i la despreocupació total de gestions tals com impostos, quotes, captació de clients, negociacions contractuals, legislacions, etc.; et toca fer-ho tot a tu i t’has d’espavilar com puguis, perdent temps i diners, t’has de crear un entorn de treball i, entre tant, manegar-t’ho per cercar altres clients.

I a mi m’agrada fer cert tipus de feina. M’encanta la llengua i tot allò relacionat. M’encanta escriure. M’encanta poder ser creatiu. M’encanta donar classes i explicar. M’encanta tot el procés de preparació i posterior correcció dels materials. M’encanta el món 2.0 i les xarxes socials. Però no m’agrada la paperassa. No m’agrada la venta directa. No m’agrada treballar tancat a casa. No m’agrada haver de negociar. No m’agrada, ni m’interessa tot el tema administratiu-legal de la feina.

I no només això. Una de les coses que venen aquests venedors de fum és que facis de la teva passió una feina. Si us plau! A mi m’encanta llegir, sortir a fer el vermut, el cinema, la música “jèvit” més estranya o escriure xorrades. Però, primer, dubto que em paguin mai per fer això. I segon, hi ha altres activitats que m’agraden molt de les quals en podria, en un moment donat, intentar fer-ne negoci (per exemple el tai-txi), però, per una banda, necessitaria certa formació urgent que potser no em cal per gaudir d’això (“només” fa cinc anys que el practico, tot i que gent amb molta barra amb menys temps ja fan classes “d’iniciació”) i, per altra banda i molt important, no vull prostituir allò que m’agrada.

Si m’agrada quelcom és per al meu gaudiment. No vull estar pressionat per horaris, no vull estar pressionat per exigències de tercers, no vull emprenyar-me per no poder fer allò que m’agrada com jo vull fer-ho. Si m’agrada alguna cosa, vull tenir-la en llibertat.

Evidentment que hem de treballar. Evidentment que la feina que hem de fer ens ha d’agradar. I evidentment que hi ha perfils professionals que són freelance als que t’hi has d’adaptar i has d’afrontar les tasques ingrates de l’autogestió si t’hi vols dedicar.

I cap la possibilitat que jo mateix hagi de cercar les garrofes muntant-me alguna cosa i em toqui arromangar i fer el que calgui fer. Tal com està la cosa avui en dia, gairebé és més fàcil trobar clients puntuals que treball; és més fàcil trobar feines que feina.

Potser acabi sent freelance. Però una cosa tinc clara: no seré mai emprenedor.

Serp

“Tothom pensa en canviar el món, però ningú pensa en caviar-se ell mateix.”
― Leo Tolstoi

Segons el calendari xinés, aquest any serà l’any de la serp. Dic serà perquè encara no ha començat l’any xinès. És l’any de la saviesa i de la renovació.

Segons els xinesos, les serps són els dracs sense ales que vaguen per la terra. Criatures celestials que ens aporten la seva saviesa aquí a la terra; aquesta és basa en la renovació. La filosofia del yin i el yang, el Tao, tot sempre canvia. És l’any de canviar, de replantejar-se les coses, d’enfrontar-nos a les nostres pors i, així, aprendre.

Sense sacrifici no hi ha recompensa. De la mateixa manera que la serp, arrossegant-se entre pedres punxenques i esquerpes, nosaltres hem de canviar la nostra pell. Hem d’avançar.

Ser mediocre és fàcil i sempre se n’està a temps. Cal deixar les pors i avançar.

I quan descobreixi quina és la meva pell, la meva veritable pell, avançaré.

Escletxes

“Trobo l’esperança els dies més foscos i em concentro en els més brillants. No jutjo l’univers.” – Dalai Lama

Apareixen escletxes. Els núvols de tempesta s’esguerren un xic i rajos de sol il·luminen els camps. Apareixen persones, situacions, oportunitats. Apareixen projectes, apareixen camins, apareixen companys. Encara no sé si això és un bon senyal o no. Encara no sé si anirà a més. Encara no sé si tornarà a ploure o aquest sol ha vingut per a quedar-se. Senzillament hi ha un raig de llum.

En tots els aspectes, d’una manera o altra, sembla ser que les coses van millor. De fet, si faig balanç d’aquest 2012, puc dir que excepte amb el tema econòmic-laboral ha estat un bon any; estic content.

Aquesta alegria falta consolidar-la. Però hi és i ningú me la pot treure. He trobat coses que creia perdudes i tinc l’esperança de que arribarà el que ha d’arribar. Tard o d’hora.

Tard o d’hora, tot anirà bé.

Trotar

Quan, a causa de l’edat, ja no puguis córrer, trota. Quan ja no puguis trotar, camina. Quan no puguis caminar, agafa un bastó i continua.
Mai has d’aturar-te.” – Teresa de Calcuta

Doncs jo vaig estar aturat més de deu anys en molts, massa, aspectes. I ara ho he volgut arreglar tan ràpid com fos possible; començar a córrer tot el camí que hi havia a fer.

Després d’un any estic esgotat, però no m’aturo, he començat a trotar. La motxilla pesa massa i no puc amb tot.  Abans d’entrar en una parada cardíaca, en una aturada total, prefereixo abaixar el ritme.

Si relativitzes certes coses veus que no ve d’un any o de dos. Compte, que de vegades relativitzant perdem la perspectiva, però no és aquest el cas. El cas és que tinc moltíssima feina a fer jo sol. I com que estic sol, ningú més em marca el ritme.

En sóc conscient, continuo sense aturar-me.

1 any

“Swam the deepest of the seas
But you couldn’t see anything in me
You strayed too far from my path
Maybe now you’ll see everything in me
I’m sorry it had to be this way”  My Dying Bride – The deepest of all hearts (extracte).

No en volia escriure, però finalment em rondava pel cap i necessitava treure-ho.
Ara, a primers de mes, va fer un any de tot plegat. Del canvi de rumb,  del canvi d’actitud, del canvi de perspectiva; del canvi de vida.  De canviar la solitud en companyia, per la companyia en la solitud. De canviar el pessimisme resignat i conformista, per un optimisme responsable i realista. De veure com passaven el dies, a viure els dies a mesura que passen. De viure les vides d’altres, a viure la meva vida.

Tots prenem decisions equivocades. Adonar-te’n, i fer-ho a temps, és una sort. Però totes les nostres accions tenen conseqüències positives i negatives. Tot i arreglar-ho, hi ha força camí a desfer i esmerçar. Porto un any refent la feina, porto un any caient i aixecant-me, porto un any prenent moltes decisions i arriscant-me.

Però no em sap greu, val la pena. Val la pena la feina i l’esforç, valen la pena les hòsties de les caigudes i la moral necessària per tornar a alçar-se, val la pena preocupar-se, decidir amb valentia i fent cara als riscos, gaudint de les alegries i sent fort contra les decepcions d’aquestos. I aprenent.

Perquè ara tinc els objectius molt clars. Vull viure la meva vida.

Il·lusió

Molt difícilment existeix alguna activitat, o empresa, que comenci amb tantes expectatives i esperances, i tot i això, fracassi tant regularment com l’amor.” – Erich Fromm

Encara no ha arribat la primavera, però els dies són suaus i assolellats i, a pesar de les nits fredes, una explosió de colors envaeix els camps. Tot està florit, en especial a la meva terra els ametllers. Els ametllers floreixen quan l’hivern perd el seu rigor; quan arriben els primers dies càlids de l’any. Però de vegades encara és ple hivern i una gelada pot malmetre les flors i fer perdre la collita.

De la mateixa manera quan hi ha una il·lusió, amb l’arribada de la calidesa, gaudim del magnific espectacle de la bellesa. I, com a masovers que som de nosaltres mateixos, delim per una collita de fruits saborosos.

Esperem que no arribi cap gelada.

2011

“No pots canviar el passat, però pots fer malbé el present preocupant-te pel futur” – Isak Dinesen

El meu 2011 ha estat dels pitjors anys de la meva vida. Tampoc és que hagi tingut una vida gaire fotuda, però tampoc ha estat res excepcional. Però tot i haver tingut algun any pitjor que aquest, no en son gaires.

Aquest és ben recent; bé de fet, mentre estic escrivint això encara hi sóc. Si fa un any m’expliquen com ha estat el meu 2011 no m’ho hagués cregut. I no és un tòpic, n’estic convençudíssim.

He perdut un estil de vida, i he retrocedit unes quantes caselles. Ara tiro “porqué me toca”.  He tornat a viure com fa gairebé set o vuit anys. És dur, costa acostumar-se. Tornar a començar…

Catarsi? Em sembla que ja ho he dit algun cop… potser sí; n’hauré de veure els resultats. Evolució? Sí, ha estat un any molt profitós en alguns nivells; de totes les coses dolentes n’hem de treure la lliçó i, aleshores, aquestes hauran servit d’alguna cosa.

Sí, ara tinc molt clar quins errors vull evitar. Tinc molt clar què, com o de quina manera fer segons quines coses. Sé que molts aspectes de la nostra vida depenen només de nosaltres, de les nostres decisions, de la nostra força de voluntat i de la nostra valentia.

Perquè no heu de ser mai covards. El camí fàcil no sol ser el millor; sigueu valents. Si lluites pel que vols, de vegades et sentiràs sol i incomprès, però al final tot és possible i tot anirà bé. El passat ja ha passat i el futur és una entelèquia; viu ara. Sempre.

Potser sempre repeteixo els mateixos conceptes… deu ser perquè m’estic convencent a mi mateix també. És un mantra que val la pena escoltar, em dóna forces i cada dia estic molt millor. De fet, em sento molt i molt bé.

I sabeu què? He conegut molta gent nova; gent que ha respòs de manera que mai m’hagués esperat i gent que ha aportat un petit gra de sorra, que quan no tens gaire és un tresor de valor incalculable.

A tots vosaltres us desitjo un fantàstic any i que tot el pitjor és quedi al 2011.

De tot cor.