1 any

“Swam the deepest of the seas
But you couldn’t see anything in me
You strayed too far from my path
Maybe now you’ll see everything in me
I’m sorry it had to be this way”  My Dying Bride – The deepest of all hearts (extracte).

No en volia escriure, però finalment em rondava pel cap i necessitava treure-ho.
Ara, a primers de mes, va fer un any de tot plegat. Del canvi de rumb,  del canvi d’actitud, del canvi de perspectiva; del canvi de vida.  De canviar la solitud en companyia, per la companyia en la solitud. De canviar el pessimisme resignat i conformista, per un optimisme responsable i realista. De veure com passaven el dies, a viure els dies a mesura que passen. De viure les vides d’altres, a viure la meva vida.

Tots prenem decisions equivocades. Adonar-te’n, i fer-ho a temps, és una sort. Però totes les nostres accions tenen conseqüències positives i negatives. Tot i arreglar-ho, hi ha força camí a desfer i esmerçar. Porto un any refent la feina, porto un any caient i aixecant-me, porto un any prenent moltes decisions i arriscant-me.

Però no em sap greu, val la pena. Val la pena la feina i l’esforç, valen la pena les hòsties de les caigudes i la moral necessària per tornar a alçar-se, val la pena preocupar-se, decidir amb valentia i fent cara als riscos, gaudint de les alegries i sent fort contra les decepcions d’aquestos. I aprenent.

Perquè ara tinc els objectius molt clars. Vull viure la meva vida.

Anuncis

Pujades

Si no saps cap on vols anar, cap camí et pot portar.” – Lewis Carroll

Vaig estar força anys a la deriva. Ara porto ja més d’un any amb més d’un objectiu, cadascun amb els seus camins, els seus paranys, les seves pujades i les seves baixades.

Molts de dies, per culpa d’un o altre camí les coses es compliquen, però com veus la llum al final del túnel d’algun d’aquests camins doncs tires endavant. Si pots amb un, perquè no has de poder amb els altres?

I de sobte un dia, veus que tots els camins alhora es fan costa amunt. Per aquí sorgeix un tema, per aquí una complicació i per aquesta altra banda, sense que depengui de tu, no hi ha res a fer. Buf, dies grisos un altre cop… No!

No he arribat fins aquí per rendir-me a la primera de canvi. Ni a la segona, ni a la que faci vint. Els temes es solucionen, les complicacions amb paciència i treball es simplifiquen i si hi ha res que no depèn de mi, doncs bon vent, farem una altra cosa.

Ara tinc força per fer el que em proposi. La tinc perquè ho sé.

Sé que puc.

Trajecte

“Els homes perden la salut per guanyar diners, i gasten els diners per recuperar la salut, i per pensar amb ansietat sobre el seu futur obliden el present, de tal forma que acaben per no viure ni el present ni el futur, vivint com si no haguessin de morir i morint com si no haguessin viscut mai” – Buda

De vegades em qüestiono el sentit de tot plegat. Si tot el que faig i he fet serveix per a alguna cosa, o al final no importa.

Fa molt de temps que tinc clar que el més important és el trajecte; el destí ni el conec. I per tant, la qüestió és que aquest trajecte sigui fantàstic. Però no és així. I ara per ara, encara menys….

Tinc moltes esperances en el futur, un futur que m’he de forjar poc a poc i amb esforç. Però el que passa que aquest futur mai es converteix en present, sempre he d’avançar una mica més, una mica més… no acabo de trobar un ritme de viatge que em permeti gaudir del trajecte. Se’m fa molt llarg, massa.

Hi ha dies que tinc ganes de deixar-ho tot, dedicar-me a alguna ximpleria de feina, qualsevol merda que em permeti guanyar mil eurets i poder dedicar el temps i els pocs diners que quedin a mi, com no he fet des de fa molt de temps.

Fa temps que no vaig de vacances. Fa temps que no em dedico temps a les coses que m’agraden. Fa temps que no visc amb calma.

Però que faig? Sóc la cigala o la formiga? Val la pena abandonar la feina de formiga ara?

No ho sé. Tampoc tinc cap altre objectiu ara mateix. De fet si no fos tot el trajecte que porto, no sé quin altre motiu tindria per llevar-me pel matí del llit. Simplement estic viu, doncs em llevo i faig el que he de fer, fins que passi alguna cosa. Desídia i falta de motivació. Així estem.

Però jo vull viure. Vull crear-me les circumstàncies que em permetin gaudir del trajecte. I per això no puc abandonar ara. He de seguir senzillament perquè l’alternativa, si miro cap enrere amb atenció, ja la conec i no porta enlloc. No hi vull tornar.

Estic cansat, però ja queda poc. És el meu consol. I la intuïció de que alguna cosa passarà.

Que sigui aviat.