Emprenedors

«La feina és el refugi dels qui no tenen res a fer» – Oscar Wilde.

Aquest tema em té ja una mica fins als collons. Llegia l’altre dia una entrada d’un gilipolles guru sobre les bondats de l’emprenedoria i tota aquesta merda i ho vaig veure clar. Tot això em sona al màrqueting barat amb el que empapussaven abans als “RRPP” de les discoteques de les zones turístiques, venedors d’assegurances, telefonia o productes financers dubtosos porta a porta i darrerament als “mierdi community managers” (no confondre amb els autèntics professionals del sector, els quals respecto i admiro). Em sembla perfecte que hi hagi gent que vulgui dedicar tota la seva energia a la feina, tot i que qualsevol mena d’addició és molt trista, però, si us plau, no vengueu més propaganda capitalista.

Sí, perquè  d’això és del que és tracta: de màrqueting 2.0 capitalista. Abans, a les fàbriques, hi havia cartells rotllo: “del treball de l’obrer neix la grandesa de les nacions”, “qui no estima el seu treball, encara que treballi tot el dia és un desocupat” o “la sort existeix: com més dur es treballa més sort es té”. Frases que tots, en un moment o altre, hem llegit o sentit en entorns laborals, per cert. Avui en dia, llegim coses semblant d’aquesta colla per les xarxes.

I ara, ens venen el fum aquest de l’emprenedoria. Que és una altra manera de dir, fes-te autònom. Que és un eufemisme d’esclau. Perquè si ets autònom i un client teu, et diu que necessita X dia la feina que et demana, tu treballaràs les hores que faci falta per acomplir el que et demanen (perquè ets el teu propi cap i guanyaràs una pasta gansa). I aleshores, et tires 15 hores diàries, caps de setmana i festius inclosos, treballant de mala manera (a una merda de despatxet a casa, si tens sort, que pot ser que sigui al menjador amb el portàtil). I el dia X tu tens la feina feta, però, tot i això, no estan contents i per tant no et pagaran el 100%. Però tu estàs super content perquè treballes per a tu, ets el teu propi cap i t’encanta la feina que fas (i el teu subconscient no vol passar comptes i veure que has estat treballant a dos euros l’hora, deixant de banda amics i familiars perquè tenies feina, amb l’esquena feta pols per no tenir un entorn de treball adient). I aleshores l’empresa que et donava feina troba algú altre que ho fa més barat, o més ràpid, o més maco, o és el meu cunyat “que ha estudiat una mica de tot i ho sap fer”, i et quedes sense feina sense cap mena de compensació ni dret. I a més, encara que no treballis i t’estiguis fotent de gana, no comptes a la llista d’atur i tots els polítics ben contents.

Resumint, que, al final, te n’adones que no ets el teu propi cap. Simplement ets un peó més del sistema. Que enlloc de tenir uns drets laborals, un entorn de treball, un sou digne i la despreocupació total de gestions tals com impostos, quotes, captació de clients, negociacions contractuals, legislacions, etc.; et toca fer-ho tot a tu i t’has d’espavilar com puguis, perdent temps i diners, t’has de crear un entorn de treball i, entre tant, manegar-t’ho per cercar altres clients.

I a mi m’agrada fer cert tipus de feina. M’encanta la llengua i tot allò relacionat. M’encanta escriure. M’encanta poder ser creatiu. M’encanta donar classes i explicar. M’encanta tot el procés de preparació i posterior correcció dels materials. M’encanta el món 2.0 i les xarxes socials. Però no m’agrada la paperassa. No m’agrada la venta directa. No m’agrada treballar tancat a casa. No m’agrada haver de negociar. No m’agrada, ni m’interessa tot el tema administratiu-legal de la feina.

I no només això. Una de les coses que venen aquests venedors de fum és que facis de la teva passió una feina. Si us plau! A mi m’encanta llegir, sortir a fer el vermut, el cinema, la música “jèvit” més estranya o escriure xorrades. Però, primer, dubto que em paguin mai per fer això. I segon, hi ha altres activitats que m’agraden molt de les quals en podria, en un moment donat, intentar fer-ne negoci (per exemple el tai-txi), però, per una banda, necessitaria certa formació urgent que potser no em cal per gaudir d’això (“només” fa cinc anys que el practico, tot i que gent amb molta barra amb menys temps ja fan classes “d’iniciació”) i, per altra banda i molt important, no vull prostituir allò que m’agrada.

Si m’agrada quelcom és per al meu gaudiment. No vull estar pressionat per horaris, no vull estar pressionat per exigències de tercers, no vull emprenyar-me per no poder fer allò que m’agrada com jo vull fer-ho. Si m’agrada alguna cosa, vull tenir-la en llibertat.

Evidentment que hem de treballar. Evidentment que la feina que hem de fer ens ha d’agradar. I evidentment que hi ha perfils professionals que són freelance als que t’hi has d’adaptar i has d’afrontar les tasques ingrates de l’autogestió si t’hi vols dedicar.

I cap la possibilitat que jo mateix hagi de cercar les garrofes muntant-me alguna cosa i em toqui arromangar i fer el que calgui fer. Tal com està la cosa avui en dia, gairebé és més fàcil trobar clients puntuals que treball; és més fàcil trobar feines que feina.

Potser acabi sent freelance. Però una cosa tinc clara: no seré mai emprenedor.

Serp

“Tothom pensa en canviar el món, però ningú pensa en caviar-se ell mateix.”
― Leo Tolstoi

Segons el calendari xinés, aquest any serà l’any de la serp. Dic serà perquè encara no ha començat l’any xinès. És l’any de la saviesa i de la renovació.

Segons els xinesos, les serps són els dracs sense ales que vaguen per la terra. Criatures celestials que ens aporten la seva saviesa aquí a la terra; aquesta és basa en la renovació. La filosofia del yin i el yang, el Tao, tot sempre canvia. És l’any de canviar, de replantejar-se les coses, d’enfrontar-nos a les nostres pors i, així, aprendre.

Sense sacrifici no hi ha recompensa. De la mateixa manera que la serp, arrossegant-se entre pedres punxenques i esquerpes, nosaltres hem de canviar la nostra pell. Hem d’avançar.

Ser mediocre és fàcil i sempre se n’està a temps. Cal deixar les pors i avançar.

I quan descobreixi quina és la meva pell, la meva veritable pell, avançaré.

Sort

“La única cosa segura sobre la sort és que aquesta sempre canvia” – Bret Harte

Hi ha gent, habitualment els winners, que diuen que la sort te l’has de treballar tu; que no existeix, sinó que amb voluntat, feina i constància aquesta arriba. Bé, jo aquests que anomeno winners els he mirat detingudament i normalment són gent de bona família que gairebé mai han patit gaire i senzillament han seguit el camí marcat, els hi han sorgit les oportunitats que solen sortir si segueixes aquest camí i s’han trobat en posicions economicosocials força bones sense haver-se esforçat en sa puta vida; simplement fan la seva feina… i de vegades ni això. Però, ui sí, donen lliçons.

Després et trobes gent, que els han putejat per totes bandes, han fet qualsevol cosa i gairebé a qualsevol preu i han arribat a unes condicions que aquests winners possiblement menysprearien, però que per aquests altres és una millora substancial. I saps que et diuen? Que han tingut sort.

Perquè senzillament per a molta gent la voluntat, la feina i la constància no és una opció. Sinó que o ho apliques o te’n vas a la merda, sense passar per la casella de sortida i sense els vint mil euros del papà. Aleshores, si no sorgeix cap oportunitat no pots sortir del cercle viciós.

Què vull dir amb tot això? Doncs que de vegades veus gent que sempre ha estat bé i com que no concep la vida d’una altra manera, perquè l’empatia es veu que és una cosa escassa, i  es pensa que qui no està bé com ells, o és un ximple, o és un dròpol.

I no senyors emprenedors! La vida no és tan fàcil. Sense recursos, sense ningú al teu darrera, sense contactes i sense la confiança que et dóna no haver tingut mai cap clatellada seriosa les coses són una mica més difícils. Potser sí que fa falta una mica de sort.

Amb més de cinc milions de parats, no cal sort per trobar feina? Amb retallades al sector públic no cal sort, ja no per aprovar unes oposicions, sinó perquè en surtin?  Amb els bancs tal com estan no cal sort per que et financin un projecte? No cal sort per trobar inversors tal com està el pati? Ja no parlo de tenir sort o no. Parlo de què ens donin oportunitats.

I no només laboralment, en molts més àmbits. Necessito oportunitats, perquè de preparació, voluntat i ganes de feina en tinc de sobres.

Trotar

Quan, a causa de l’edat, ja no puguis córrer, trota. Quan ja no puguis trotar, camina. Quan no puguis caminar, agafa un bastó i continua.
Mai has d’aturar-te.” – Teresa de Calcuta

Doncs jo vaig estar aturat més de deu anys en molts, massa, aspectes. I ara ho he volgut arreglar tan ràpid com fos possible; començar a córrer tot el camí que hi havia a fer.

Després d’un any estic esgotat, però no m’aturo, he començat a trotar. La motxilla pesa massa i no puc amb tot.  Abans d’entrar en una parada cardíaca, en una aturada total, prefereixo abaixar el ritme.

Si relativitzes certes coses veus que no ve d’un any o de dos. Compte, que de vegades relativitzant perdem la perspectiva, però no és aquest el cas. El cas és que tinc moltíssima feina a fer jo sol. I com que estic sol, ningú més em marca el ritme.

En sóc conscient, continuo sense aturar-me.

1 any

“Swam the deepest of the seas
But you couldn’t see anything in me
You strayed too far from my path
Maybe now you’ll see everything in me
I’m sorry it had to be this way”  My Dying Bride – The deepest of all hearts (extracte).

No en volia escriure, però finalment em rondava pel cap i necessitava treure-ho.
Ara, a primers de mes, va fer un any de tot plegat. Del canvi de rumb,  del canvi d’actitud, del canvi de perspectiva; del canvi de vida.  De canviar la solitud en companyia, per la companyia en la solitud. De canviar el pessimisme resignat i conformista, per un optimisme responsable i realista. De veure com passaven el dies, a viure els dies a mesura que passen. De viure les vides d’altres, a viure la meva vida.

Tots prenem decisions equivocades. Adonar-te’n, i fer-ho a temps, és una sort. Però totes les nostres accions tenen conseqüències positives i negatives. Tot i arreglar-ho, hi ha força camí a desfer i esmerçar. Porto un any refent la feina, porto un any caient i aixecant-me, porto un any prenent moltes decisions i arriscant-me.

Però no em sap greu, val la pena. Val la pena la feina i l’esforç, valen la pena les hòsties de les caigudes i la moral necessària per tornar a alçar-se, val la pena preocupar-se, decidir amb valentia i fent cara als riscos, gaudint de les alegries i sent fort contra les decepcions d’aquestos. I aprenent.

Perquè ara tinc els objectius molt clars. Vull viure la meva vida.

Sorprendre’s

“Ningú no és tan valent que no es sorprengui per res inesperat” – Juli Cèsar

Arribar a veure més enllà. De vegades mires i no veus. D’altres veus més del que hi ha a simple vista. Les aparences, les etiquetes, els prejudicis i el nostre encotillament mental. I mires als ulls, i hi veus moltes coses. Unes deceben, d’altres sorprenen.

De decepcions n’he tingudes, déu n’hi do. De sorpreses poques, però són molt més valuoses precisament per aquest fet. Les decepcions fan mal i com més en tens més costa que et sorprenguis, perquè et fan perdre la curiositat; vas tenir expectatives i quan vas mirar no vas veure res, era buit.

Però recentment m’he sorprès i molt. Sorprès perquè no m’ho pensava trobar. Sorprès, també, perquè no pensava sorprendre’m. Sorprès perquè he vist més enllà.

Sorprès perquè m’hi he vist reflectit.

Somriure

Aquell que somriu en lloc d’enfadar-se demostra ser molt més fort”  – Proverbi japonès

Tots els matins quan em llevo somric. Només per a mi, perquè sóc el primer que es mereix un somriure.

Hi ha gent que no somriu gairebé mai i quan ho fa és com una màscara o una ganyota forçada que més aviat sembla la causa d’un sofriment o una molèstia més que un sentiment sincer. Perquè hi ha somriures corporatius, somriures del “McDonal’s” en dic jo; un lleuger moviment dels llavis és l’únic indicador que allò és un somriure, però ni els ulls, ni la pell, ni l’ànima somriu.

Un somriure no neix als llavis. Els llavis són al darrer lloc on apareix el somriure. Neix al ventre, una suau calidesa envaeix tot el nostre interior i es va expandint fins que arriba a la nostra pell, ens il·lumina la mirada i finalment expandeix la nostra boca. Un somriure pot dir més que mil paraules, més que mil imatges; ho pot dir tot. Un somriure sincer és l’expansió del nostre jo.

Proveu de fer el mateix que sempre però amb un somriure sincer; al comprar alguna cosa, al donar les gràcies, al demanar el que sigui, al parlar per telèfon o escriure un correu, a fer esport, a treballar, tot. Hi notareu la diferència.

Els avantatges d’un somriure sincer són immensos i no només per als altres, per a nosaltres els primers.

Somriu, jo ho estic fent.