1 any

“Swam the deepest of the seas
But you couldn’t see anything in me
You strayed too far from my path
Maybe now you’ll see everything in me
I’m sorry it had to be this way”  My Dying Bride – The deepest of all hearts (extracte).

No en volia escriure, però finalment em rondava pel cap i necessitava treure-ho.
Ara, a primers de mes, va fer un any de tot plegat. Del canvi de rumb,  del canvi d’actitud, del canvi de perspectiva; del canvi de vida.  De canviar la solitud en companyia, per la companyia en la solitud. De canviar el pessimisme resignat i conformista, per un optimisme responsable i realista. De veure com passaven el dies, a viure els dies a mesura que passen. De viure les vides d’altres, a viure la meva vida.

Tots prenem decisions equivocades. Adonar-te’n, i fer-ho a temps, és una sort. Però totes les nostres accions tenen conseqüències positives i negatives. Tot i arreglar-ho, hi ha força camí a desfer i esmerçar. Porto un any refent la feina, porto un any caient i aixecant-me, porto un any prenent moltes decisions i arriscant-me.

Però no em sap greu, val la pena. Val la pena la feina i l’esforç, valen la pena les hòsties de les caigudes i la moral necessària per tornar a alçar-se, val la pena preocupar-se, decidir amb valentia i fent cara als riscos, gaudint de les alegries i sent fort contra les decepcions d’aquestos. I aprenent.

Perquè ara tinc els objectius molt clars. Vull viure la meva vida.

Anuncis

Pujades

Si no saps cap on vols anar, cap camí et pot portar.” – Lewis Carroll

Vaig estar força anys a la deriva. Ara porto ja més d’un any amb més d’un objectiu, cadascun amb els seus camins, els seus paranys, les seves pujades i les seves baixades.

Molts de dies, per culpa d’un o altre camí les coses es compliquen, però com veus la llum al final del túnel d’algun d’aquests camins doncs tires endavant. Si pots amb un, perquè no has de poder amb els altres?

I de sobte un dia, veus que tots els camins alhora es fan costa amunt. Per aquí sorgeix un tema, per aquí una complicació i per aquesta altra banda, sense que depengui de tu, no hi ha res a fer. Buf, dies grisos un altre cop… No!

No he arribat fins aquí per rendir-me a la primera de canvi. Ni a la segona, ni a la que faci vint. Els temes es solucionen, les complicacions amb paciència i treball es simplifiquen i si hi ha res que no depèn de mi, doncs bon vent, farem una altra cosa.

Ara tinc força per fer el que em proposi. La tinc perquè ho sé.

Sé que puc.

Sorprendre’s

“Ningú no és tan valent que no es sorprengui per res inesperat” – Juli Cèsar

Arribar a veure més enllà. De vegades mires i no veus. D’altres veus més del que hi ha a simple vista. Les aparences, les etiquetes, els prejudicis i el nostre encotillament mental. I mires als ulls, i hi veus moltes coses. Unes deceben, d’altres sorprenen.

De decepcions n’he tingudes, déu n’hi do. De sorpreses poques, però són molt més valuoses precisament per aquest fet. Les decepcions fan mal i com més en tens més costa que et sorprenguis, perquè et fan perdre la curiositat; vas tenir expectatives i quan vas mirar no vas veure res, era buit.

Però recentment m’he sorprès i molt. Sorprès perquè no m’ho pensava trobar. Sorprès, també, perquè no pensava sorprendre’m. Sorprès perquè he vist més enllà.

Sorprès perquè m’hi he vist reflectit.

Il·lusió

Molt difícilment existeix alguna activitat, o empresa, que comenci amb tantes expectatives i esperances, i tot i això, fracassi tant regularment com l’amor.” – Erich Fromm

Encara no ha arribat la primavera, però els dies són suaus i assolellats i, a pesar de les nits fredes, una explosió de colors envaeix els camps. Tot està florit, en especial a la meva terra els ametllers. Els ametllers floreixen quan l’hivern perd el seu rigor; quan arriben els primers dies càlids de l’any. Però de vegades encara és ple hivern i una gelada pot malmetre les flors i fer perdre la collita.

De la mateixa manera quan hi ha una il·lusió, amb l’arribada de la calidesa, gaudim del magnific espectacle de la bellesa. I, com a masovers que som de nosaltres mateixos, delim per una collita de fruits saborosos.

Esperem que no arribi cap gelada.

ChrasPofAishPamPatapum!

Fallar només és l’oportunitat de tornar a començar de manera més intel·ligent”  –  Henry Ford

El salt ha estat curt. I no hi havia aigua. Vaja, això sembla. Llàstima, estava molt ilusionat, però de vegades són miratges. Tenia ganes de nedar i hi he posat tot de la meva part, però no depenia finalment de mi.

Però ha valgut la pena. 😉

Alea

Alea iacta est” – Gai Juli Cèsar

Hi ha una subtil diferència entre la ignorància i la incertesa. L’ignorant roman ben tranquil; ja sabeu, beatus ille. Qui pateix la incertesa resta excitat, nerviós i fins i tot poruc de l’esdevenidor.

Fa poc he deixat d’ignorar segons què.

Abans no era gaire de llençar-me a la piscina. No em va anar gaire malament, però tampoc és per tirar-hi coets; qui no s’arrisca no pisca diuen. Ep, que més d’un cop em vaig trobar la piscina buida i mira, potser per això em vaig fer més previngut. Ara, com que sembla que tinc menys a perdre, temps sobretot… ja tenim una edat, doncs crec que és l’hora de tornar-me més arriscat.

I m’he llençat a la piscina, sí. I de moment sembla que hi ha aigua, tot i que hi ha moments que no ho acabo de tenir clar. Ja sabeu com va això, fins que no et capbusses o et fots la gran hòstia no queda esvaït el dubte. Estic al salt, tot just acabo d’enlairar-me del trampolí i no sé quan durarà el vol. No sé res de res, fins que la gravetat no faci la seva feina; fins que el temps que hagi de passar no hagi passat. Incertesa.

Tinc moltes ganes de nedar. Estic preparat.