Emprenedors

«La feina és el refugi dels qui no tenen res a fer» – Oscar Wilde.

Aquest tema em té ja una mica fins als collons. Llegia l’altre dia una entrada d’un gilipolles guru sobre les bondats de l’emprenedoria i tota aquesta merda i ho vaig veure clar. Tot això em sona al màrqueting barat amb el que empapussaven abans als “RRPP” de les discoteques de les zones turístiques, venedors d’assegurances, telefonia o productes financers dubtosos porta a porta i darrerament als “mierdi community managers” (no confondre amb els autèntics professionals del sector, els quals respecto i admiro). Em sembla perfecte que hi hagi gent que vulgui dedicar tota la seva energia a la feina, tot i que qualsevol mena d’addició és molt trista, però, si us plau, no vengueu més propaganda capitalista.

Sí, perquè  d’això és del que és tracta: de màrqueting 2.0 capitalista. Abans, a les fàbriques, hi havia cartells rotllo: “del treball de l’obrer neix la grandesa de les nacions”, “qui no estima el seu treball, encara que treballi tot el dia és un desocupat” o “la sort existeix: com més dur es treballa més sort es té”. Frases que tots, en un moment o altre, hem llegit o sentit en entorns laborals, per cert. Avui en dia, llegim coses semblant d’aquesta colla per les xarxes.

I ara, ens venen el fum aquest de l’emprenedoria. Que és una altra manera de dir, fes-te autònom. Que és un eufemisme d’esclau. Perquè si ets autònom i un client teu, et diu que necessita X dia la feina que et demana, tu treballaràs les hores que faci falta per acomplir el que et demanen (perquè ets el teu propi cap i guanyaràs una pasta gansa). I aleshores, et tires 15 hores diàries, caps de setmana i festius inclosos, treballant de mala manera (a una merda de despatxet a casa, si tens sort, que pot ser que sigui al menjador amb el portàtil). I el dia X tu tens la feina feta, però, tot i això, no estan contents i per tant no et pagaran el 100%. Però tu estàs super content perquè treballes per a tu, ets el teu propi cap i t’encanta la feina que fas (i el teu subconscient no vol passar comptes i veure que has estat treballant a dos euros l’hora, deixant de banda amics i familiars perquè tenies feina, amb l’esquena feta pols per no tenir un entorn de treball adient). I aleshores l’empresa que et donava feina troba algú altre que ho fa més barat, o més ràpid, o més maco, o és el meu cunyat “que ha estudiat una mica de tot i ho sap fer”, i et quedes sense feina sense cap mena de compensació ni dret. I a més, encara que no treballis i t’estiguis fotent de gana, no comptes a la llista d’atur i tots els polítics ben contents.

Resumint, que, al final, te n’adones que no ets el teu propi cap. Simplement ets un peó més del sistema. Que enlloc de tenir uns drets laborals, un entorn de treball, un sou digne i la despreocupació total de gestions tals com impostos, quotes, captació de clients, negociacions contractuals, legislacions, etc.; et toca fer-ho tot a tu i t’has d’espavilar com puguis, perdent temps i diners, t’has de crear un entorn de treball i, entre tant, manegar-t’ho per cercar altres clients.

I a mi m’agrada fer cert tipus de feina. M’encanta la llengua i tot allò relacionat. M’encanta escriure. M’encanta poder ser creatiu. M’encanta donar classes i explicar. M’encanta tot el procés de preparació i posterior correcció dels materials. M’encanta el món 2.0 i les xarxes socials. Però no m’agrada la paperassa. No m’agrada la venta directa. No m’agrada treballar tancat a casa. No m’agrada haver de negociar. No m’agrada, ni m’interessa tot el tema administratiu-legal de la feina.

I no només això. Una de les coses que venen aquests venedors de fum és que facis de la teva passió una feina. Si us plau! A mi m’encanta llegir, sortir a fer el vermut, el cinema, la música “jèvit” més estranya o escriure xorrades. Però, primer, dubto que em paguin mai per fer això. I segon, hi ha altres activitats que m’agraden molt de les quals en podria, en un moment donat, intentar fer-ne negoci (per exemple el tai-txi), però, per una banda, necessitaria certa formació urgent que potser no em cal per gaudir d’això (“només” fa cinc anys que el practico, tot i que gent amb molta barra amb menys temps ja fan classes “d’iniciació”) i, per altra banda i molt important, no vull prostituir allò que m’agrada.

Si m’agrada quelcom és per al meu gaudiment. No vull estar pressionat per horaris, no vull estar pressionat per exigències de tercers, no vull emprenyar-me per no poder fer allò que m’agrada com jo vull fer-ho. Si m’agrada alguna cosa, vull tenir-la en llibertat.

Evidentment que hem de treballar. Evidentment que la feina que hem de fer ens ha d’agradar. I evidentment que hi ha perfils professionals que són freelance als que t’hi has d’adaptar i has d’afrontar les tasques ingrates de l’autogestió si t’hi vols dedicar.

I cap la possibilitat que jo mateix hagi de cercar les garrofes muntant-me alguna cosa i em toqui arromangar i fer el que calgui fer. Tal com està la cosa avui en dia, gairebé és més fàcil trobar clients puntuals que treball; és més fàcil trobar feines que feina.

Potser acabi sent freelance. Però una cosa tinc clara: no seré mai emprenedor.

Anuncis