Esperar

“A aquell que pot esperar, tot li acabarà arribant.” – Francois Rabelais

Hi ha moments que l’acció és la inacció. L’espera activa. Quan no s’hi pot fer res, fer quelcom pot ser fatal. Senzillament esperar.

Quan has fet el que podies, i de vegades fins i tot més, i ja no depèn de tu, només l’esdeveniment de les circumstàncies pot revelar el camí. I aquest esdeveniment pot tardar.

I l’estiu és molt llarg, res no es mou. Absolutament res de res. O, si més no, si es mou, jo no ho veig. Cert, que no ho vegi no vol dir que no hi hagi processos en marxa; ja podria ser.

Potser és la impaciència. Quan mai ho he sigut, impacient, ara tinc pressa. Pressa perquè vull recuperar temps perdut, perquè vull viure quelcom més que no he viscut. Pressa perquè potser ja fa massa que espero.

Qui espera, desespera diuen. Però ja gairebé que m’hi he acostumat. Agafo totes les oportunitats i sé que una o altra sortirà. Només cal esperar.

Només?

Sort

“La única cosa segura sobre la sort és que aquesta sempre canvia” – Bret Harte

Hi ha gent, habitualment els winners, que diuen que la sort te l’has de treballar tu; que no existeix, sinó que amb voluntat, feina i constància aquesta arriba. Bé, jo aquests que anomeno winners els he mirat detingudament i normalment són gent de bona família que gairebé mai han patit gaire i senzillament han seguit el camí marcat, els hi han sorgit les oportunitats que solen sortir si segueixes aquest camí i s’han trobat en posicions economicosocials força bones sense haver-se esforçat en sa puta vida; simplement fan la seva feina… i de vegades ni això. Però, ui sí, donen lliçons.

Després et trobes gent, que els han putejat per totes bandes, han fet qualsevol cosa i gairebé a qualsevol preu i han arribat a unes condicions que aquests winners possiblement menysprearien, però que per aquests altres és una millora substancial. I saps que et diuen? Que han tingut sort.

Perquè senzillament per a molta gent la voluntat, la feina i la constància no és una opció. Sinó que o ho apliques o te’n vas a la merda, sense passar per la casella de sortida i sense els vint mil euros del papà. Aleshores, si no sorgeix cap oportunitat no pots sortir del cercle viciós.

Què vull dir amb tot això? Doncs que de vegades veus gent que sempre ha estat bé i com que no concep la vida d’una altra manera, perquè l’empatia es veu que és una cosa escassa, i  es pensa que qui no està bé com ells, o és un ximple, o és un dròpol.

I no senyors emprenedors! La vida no és tan fàcil. Sense recursos, sense ningú al teu darrera, sense contactes i sense la confiança que et dóna no haver tingut mai cap clatellada seriosa les coses són una mica més difícils. Potser sí que fa falta una mica de sort.

Amb més de cinc milions de parats, no cal sort per trobar feina? Amb retallades al sector públic no cal sort, ja no per aprovar unes oposicions, sinó perquè en surtin?  Amb els bancs tal com estan no cal sort per que et financin un projecte? No cal sort per trobar inversors tal com està el pati? Ja no parlo de tenir sort o no. Parlo de què ens donin oportunitats.

I no només laboralment, en molts més àmbits. Necessito oportunitats, perquè de preparació, voluntat i ganes de feina en tinc de sobres.

Trajecte

“Els homes perden la salut per guanyar diners, i gasten els diners per recuperar la salut, i per pensar amb ansietat sobre el seu futur obliden el present, de tal forma que acaben per no viure ni el present ni el futur, vivint com si no haguessin de morir i morint com si no haguessin viscut mai” – Buda

De vegades em qüestiono el sentit de tot plegat. Si tot el que faig i he fet serveix per a alguna cosa, o al final no importa.

Fa molt de temps que tinc clar que el més important és el trajecte; el destí ni el conec. I per tant, la qüestió és que aquest trajecte sigui fantàstic. Però no és així. I ara per ara, encara menys….

Tinc moltes esperances en el futur, un futur que m’he de forjar poc a poc i amb esforç. Però el que passa que aquest futur mai es converteix en present, sempre he d’avançar una mica més, una mica més… no acabo de trobar un ritme de viatge que em permeti gaudir del trajecte. Se’m fa molt llarg, massa.

Hi ha dies que tinc ganes de deixar-ho tot, dedicar-me a alguna ximpleria de feina, qualsevol merda que em permeti guanyar mil eurets i poder dedicar el temps i els pocs diners que quedin a mi, com no he fet des de fa molt de temps.

Fa temps que no vaig de vacances. Fa temps que no em dedico temps a les coses que m’agraden. Fa temps que no visc amb calma.

Però que faig? Sóc la cigala o la formiga? Val la pena abandonar la feina de formiga ara?

No ho sé. Tampoc tinc cap altre objectiu ara mateix. De fet si no fos tot el trajecte que porto, no sé quin altre motiu tindria per llevar-me pel matí del llit. Simplement estic viu, doncs em llevo i faig el que he de fer, fins que passi alguna cosa. Desídia i falta de motivació. Així estem.

Però jo vull viure. Vull crear-me les circumstàncies que em permetin gaudir del trajecte. I per això no puc abandonar ara. He de seguir senzillament perquè l’alternativa, si miro cap enrere amb atenció, ja la conec i no porta enlloc. No hi vull tornar.

Estic cansat, però ja queda poc. És el meu consol. I la intuïció de que alguna cosa passarà.

Que sigui aviat.