1 any

“Swam the deepest of the seas
But you couldn’t see anything in me
You strayed too far from my path
Maybe now you’ll see everything in me
I’m sorry it had to be this way”  My Dying Bride – The deepest of all hearts (extracte).

No en volia escriure, però finalment em rondava pel cap i necessitava treure-ho.
Ara, a primers de mes, va fer un any de tot plegat. Del canvi de rumb,  del canvi d’actitud, del canvi de perspectiva; del canvi de vida.  De canviar la solitud en companyia, per la companyia en la solitud. De canviar el pessimisme resignat i conformista, per un optimisme responsable i realista. De veure com passaven el dies, a viure els dies a mesura que passen. De viure les vides d’altres, a viure la meva vida.

Tots prenem decisions equivocades. Adonar-te’n, i fer-ho a temps, és una sort. Però totes les nostres accions tenen conseqüències positives i negatives. Tot i arreglar-ho, hi ha força camí a desfer i esmerçar. Porto un any refent la feina, porto un any caient i aixecant-me, porto un any prenent moltes decisions i arriscant-me.

Però no em sap greu, val la pena. Val la pena la feina i l’esforç, valen la pena les hòsties de les caigudes i la moral necessària per tornar a alçar-se, val la pena preocupar-se, decidir amb valentia i fent cara als riscos, gaudint de les alegries i sent fort contra les decepcions d’aquestos. I aprenent.

Perquè ara tinc els objectius molt clars. Vull viure la meva vida.

Anuncis

Pujades

Si no saps cap on vols anar, cap camí et pot portar.” – Lewis Carroll

Vaig estar força anys a la deriva. Ara porto ja més d’un any amb més d’un objectiu, cadascun amb els seus camins, els seus paranys, les seves pujades i les seves baixades.

Molts de dies, per culpa d’un o altre camí les coses es compliquen, però com veus la llum al final del túnel d’algun d’aquests camins doncs tires endavant. Si pots amb un, perquè no has de poder amb els altres?

I de sobte un dia, veus que tots els camins alhora es fan costa amunt. Per aquí sorgeix un tema, per aquí una complicació i per aquesta altra banda, sense que depengui de tu, no hi ha res a fer. Buf, dies grisos un altre cop… No!

No he arribat fins aquí per rendir-me a la primera de canvi. Ni a la segona, ni a la que faci vint. Els temes es solucionen, les complicacions amb paciència i treball es simplifiquen i si hi ha res que no depèn de mi, doncs bon vent, farem una altra cosa.

Ara tinc força per fer el que em proposi. La tinc perquè ho sé.

Sé que puc.

Sorprendre’s

“Ningú no és tan valent que no es sorprengui per res inesperat” – Juli Cèsar

Arribar a veure més enllà. De vegades mires i no veus. D’altres veus més del que hi ha a simple vista. Les aparences, les etiquetes, els prejudicis i el nostre encotillament mental. I mires als ulls, i hi veus moltes coses. Unes deceben, d’altres sorprenen.

De decepcions n’he tingudes, déu n’hi do. De sorpreses poques, però són molt més valuoses precisament per aquest fet. Les decepcions fan mal i com més en tens més costa que et sorprenguis, perquè et fan perdre la curiositat; vas tenir expectatives i quan vas mirar no vas veure res, era buit.

Però recentment m’he sorprès i molt. Sorprès perquè no m’ho pensava trobar. Sorprès, també, perquè no pensava sorprendre’m. Sorprès perquè he vist més enllà.

Sorprès perquè m’hi he vist reflectit.

Somriure

Aquell que somriu en lloc d’enfadar-se demostra ser molt més fort”  – Proverbi japonès

Tots els matins quan em llevo somric. Només per a mi, perquè sóc el primer que es mereix un somriure.

Hi ha gent que no somriu gairebé mai i quan ho fa és com una màscara o una ganyota forçada que més aviat sembla la causa d’un sofriment o una molèstia més que un sentiment sincer. Perquè hi ha somriures corporatius, somriures del “McDonal’s” en dic jo; un lleuger moviment dels llavis és l’únic indicador que allò és un somriure, però ni els ulls, ni la pell, ni l’ànima somriu.

Un somriure no neix als llavis. Els llavis són al darrer lloc on apareix el somriure. Neix al ventre, una suau calidesa envaeix tot el nostre interior i es va expandint fins que arriba a la nostra pell, ens il·lumina la mirada i finalment expandeix la nostra boca. Un somriure pot dir més que mil paraules, més que mil imatges; ho pot dir tot. Un somriure sincer és l’expansió del nostre jo.

Proveu de fer el mateix que sempre però amb un somriure sincer; al comprar alguna cosa, al donar les gràcies, al demanar el que sigui, al parlar per telèfon o escriure un correu, a fer esport, a treballar, tot. Hi notareu la diferència.

Els avantatges d’un somriure sincer són immensos i no només per als altres, per a nosaltres els primers.

Somriu, jo ho estic fent.

Il·lusió

Molt difícilment existeix alguna activitat, o empresa, que comenci amb tantes expectatives i esperances, i tot i això, fracassi tant regularment com l’amor.” – Erich Fromm

Encara no ha arribat la primavera, però els dies són suaus i assolellats i, a pesar de les nits fredes, una explosió de colors envaeix els camps. Tot està florit, en especial a la meva terra els ametllers. Els ametllers floreixen quan l’hivern perd el seu rigor; quan arriben els primers dies càlids de l’any. Però de vegades encara és ple hivern i una gelada pot malmetre les flors i fer perdre la collita.

De la mateixa manera quan hi ha una il·lusió, amb l’arribada de la calidesa, gaudim del magnific espectacle de la bellesa. I, com a masovers que som de nosaltres mateixos, delim per una collita de fruits saborosos.

Esperem que no arribi cap gelada.

Reinici

“D’un final sorgeixen nous inicis” – Plini el Vell

Passats 15 dies del nou any ja m’adono que tot va força millor. No ho sé explicar. Una cosa tan arbitrària com un canvi de data, una convenció social simplement, sembla que té una repercussió psicològica tremenda.

Si això és indicatiu d’alguna cosa crec que serà fantàstic. Per altra banda pot ser només una etapa on s’han concentrat certes serendipies i mira, jo que les aprofito! Però bé, les males èpoques no deixen de ser el contrari, no?

I tot això enmig d’una feinada i nervis per culpa d’avaluacions i entregues de treballs!! I, és clar, aquesta atmosfera de positivisme i alegria ha conduït a enfocar d’una manera diferent tot això; nerviosa igual, però molt més centrada i optimista.

I, a sobre, avui plou i m’encanta.

2011

“No pots canviar el passat, però pots fer malbé el present preocupant-te pel futur” – Isak Dinesen

El meu 2011 ha estat dels pitjors anys de la meva vida. Tampoc és que hagi tingut una vida gaire fotuda, però tampoc ha estat res excepcional. Però tot i haver tingut algun any pitjor que aquest, no en son gaires.

Aquest és ben recent; bé de fet, mentre estic escrivint això encara hi sóc. Si fa un any m’expliquen com ha estat el meu 2011 no m’ho hagués cregut. I no és un tòpic, n’estic convençudíssim.

He perdut un estil de vida, i he retrocedit unes quantes caselles. Ara tiro “porqué me toca”.  He tornat a viure com fa gairebé set o vuit anys. És dur, costa acostumar-se. Tornar a començar…

Catarsi? Em sembla que ja ho he dit algun cop… potser sí; n’hauré de veure els resultats. Evolució? Sí, ha estat un any molt profitós en alguns nivells; de totes les coses dolentes n’hem de treure la lliçó i, aleshores, aquestes hauran servit d’alguna cosa.

Sí, ara tinc molt clar quins errors vull evitar. Tinc molt clar què, com o de quina manera fer segons quines coses. Sé que molts aspectes de la nostra vida depenen només de nosaltres, de les nostres decisions, de la nostra força de voluntat i de la nostra valentia.

Perquè no heu de ser mai covards. El camí fàcil no sol ser el millor; sigueu valents. Si lluites pel que vols, de vegades et sentiràs sol i incomprès, però al final tot és possible i tot anirà bé. El passat ja ha passat i el futur és una entelèquia; viu ara. Sempre.

Potser sempre repeteixo els mateixos conceptes… deu ser perquè m’estic convencent a mi mateix també. És un mantra que val la pena escoltar, em dóna forces i cada dia estic molt millor. De fet, em sento molt i molt bé.

I sabeu què? He conegut molta gent nova; gent que ha respòs de manera que mai m’hagués esperat i gent que ha aportat un petit gra de sorra, que quan no tens gaire és un tresor de valor incalculable.

A tots vosaltres us desitjo un fantàstic any i que tot el pitjor és quedi al 2011.

De tot cor.