Serp

“Tothom pensa en canviar el món, però ningú pensa en caviar-se ell mateix.”
― Leo Tolstoi

Segons el calendari xinés, aquest any serà l’any de la serp. Dic serà perquè encara no ha començat l’any xinès. És l’any de la saviesa i de la renovació.

Segons els xinesos, les serps són els dracs sense ales que vaguen per la terra. Criatures celestials que ens aporten la seva saviesa aquí a la terra; aquesta és basa en la renovació. La filosofia del yin i el yang, el Tao, tot sempre canvia. És l’any de canviar, de replantejar-se les coses, d’enfrontar-nos a les nostres pors i, així, aprendre.

Sense sacrifici no hi ha recompensa. De la mateixa manera que la serp, arrossegant-se entre pedres punxenques i esquerpes, nosaltres hem de canviar la nostra pell. Hem d’avançar.

Ser mediocre és fàcil i sempre se n’està a temps. Cal deixar les pors i avançar.

I quan descobreixi quina és la meva pell, la meva veritable pell, avançaré.

Escletxes

“Trobo l’esperança els dies més foscos i em concentro en els més brillants. No jutjo l’univers.” – Dalai Lama

Apareixen escletxes. Els núvols de tempesta s’esguerren un xic i rajos de sol il·luminen els camps. Apareixen persones, situacions, oportunitats. Apareixen projectes, apareixen camins, apareixen companys. Encara no sé si això és un bon senyal o no. Encara no sé si anirà a més. Encara no sé si tornarà a ploure o aquest sol ha vingut per a quedar-se. Senzillament hi ha un raig de llum.

En tots els aspectes, d’una manera o altra, sembla ser que les coses van millor. De fet, si faig balanç d’aquest 2012, puc dir que excepte amb el tema econòmic-laboral ha estat un bon any; estic content.

Aquesta alegria falta consolidar-la. Però hi és i ningú me la pot treure. He trobat coses que creia perdudes i tinc l’esperança de que arribarà el que ha d’arribar. Tard o d’hora.

Tard o d’hora, tot anirà bé.

Trotar

Quan, a causa de l’edat, ja no puguis córrer, trota. Quan ja no puguis trotar, camina. Quan no puguis caminar, agafa un bastó i continua.
Mai has d’aturar-te.” – Teresa de Calcuta

Doncs jo vaig estar aturat més de deu anys en molts, massa, aspectes. I ara ho he volgut arreglar tan ràpid com fos possible; començar a córrer tot el camí que hi havia a fer.

Després d’un any estic esgotat, però no m’aturo, he començat a trotar. La motxilla pesa massa i no puc amb tot.  Abans d’entrar en una parada cardíaca, en una aturada total, prefereixo abaixar el ritme.

Si relativitzes certes coses veus que no ve d’un any o de dos. Compte, que de vegades relativitzant perdem la perspectiva, però no és aquest el cas. El cas és que tinc moltíssima feina a fer jo sol. I com que estic sol, ningú més em marca el ritme.

En sóc conscient, continuo sense aturar-me.

1 any

“Swam the deepest of the seas
But you couldn’t see anything in me
You strayed too far from my path
Maybe now you’ll see everything in me
I’m sorry it had to be this way”  My Dying Bride – The deepest of all hearts (extracte).

No en volia escriure, però finalment em rondava pel cap i necessitava treure-ho.
Ara, a primers de mes, va fer un any de tot plegat. Del canvi de rumb,  del canvi d’actitud, del canvi de perspectiva; del canvi de vida.  De canviar la solitud en companyia, per la companyia en la solitud. De canviar el pessimisme resignat i conformista, per un optimisme responsable i realista. De veure com passaven el dies, a viure els dies a mesura que passen. De viure les vides d’altres, a viure la meva vida.

Tots prenem decisions equivocades. Adonar-te’n, i fer-ho a temps, és una sort. Però totes les nostres accions tenen conseqüències positives i negatives. Tot i arreglar-ho, hi ha força camí a desfer i esmerçar. Porto un any refent la feina, porto un any caient i aixecant-me, porto un any prenent moltes decisions i arriscant-me.

Però no em sap greu, val la pena. Val la pena la feina i l’esforç, valen la pena les hòsties de les caigudes i la moral necessària per tornar a alçar-se, val la pena preocupar-se, decidir amb valentia i fent cara als riscos, gaudint de les alegries i sent fort contra les decepcions d’aquestos. I aprenent.

Perquè ara tinc els objectius molt clars. Vull viure la meva vida.

Pujades

Si no saps cap on vols anar, cap camí et pot portar.” – Lewis Carroll

Vaig estar força anys a la deriva. Ara porto ja més d’un any amb més d’un objectiu, cadascun amb els seus camins, els seus paranys, les seves pujades i les seves baixades.

Molts de dies, per culpa d’un o altre camí les coses es compliquen, però com veus la llum al final del túnel d’algun d’aquests camins doncs tires endavant. Si pots amb un, perquè no has de poder amb els altres?

I de sobte un dia, veus que tots els camins alhora es fan costa amunt. Per aquí sorgeix un tema, per aquí una complicació i per aquesta altra banda, sense que depengui de tu, no hi ha res a fer. Buf, dies grisos un altre cop… No!

No he arribat fins aquí per rendir-me a la primera de canvi. Ni a la segona, ni a la que faci vint. Els temes es solucionen, les complicacions amb paciència i treball es simplifiquen i si hi ha res que no depèn de mi, doncs bon vent, farem una altra cosa.

Ara tinc força per fer el que em proposi. La tinc perquè ho sé.

Sé que puc.

Il·lusió

Molt difícilment existeix alguna activitat, o empresa, que comenci amb tantes expectatives i esperances, i tot i això, fracassi tant regularment com l’amor.” – Erich Fromm

Encara no ha arribat la primavera, però els dies són suaus i assolellats i, a pesar de les nits fredes, una explosió de colors envaeix els camps. Tot està florit, en especial a la meva terra els ametllers. Els ametllers floreixen quan l’hivern perd el seu rigor; quan arriben els primers dies càlids de l’any. Però de vegades encara és ple hivern i una gelada pot malmetre les flors i fer perdre la collita.

De la mateixa manera quan hi ha una il·lusió, amb l’arribada de la calidesa, gaudim del magnific espectacle de la bellesa. I, com a masovers que som de nosaltres mateixos, delim per una collita de fruits saborosos.

Esperem que no arribi cap gelada.

2011

“No pots canviar el passat, però pots fer malbé el present preocupant-te pel futur” – Isak Dinesen

El meu 2011 ha estat dels pitjors anys de la meva vida. Tampoc és que hagi tingut una vida gaire fotuda, però tampoc ha estat res excepcional. Però tot i haver tingut algun any pitjor que aquest, no en son gaires.

Aquest és ben recent; bé de fet, mentre estic escrivint això encara hi sóc. Si fa un any m’expliquen com ha estat el meu 2011 no m’ho hagués cregut. I no és un tòpic, n’estic convençudíssim.

He perdut un estil de vida, i he retrocedit unes quantes caselles. Ara tiro “porqué me toca”.  He tornat a viure com fa gairebé set o vuit anys. És dur, costa acostumar-se. Tornar a començar…

Catarsi? Em sembla que ja ho he dit algun cop… potser sí; n’hauré de veure els resultats. Evolució? Sí, ha estat un any molt profitós en alguns nivells; de totes les coses dolentes n’hem de treure la lliçó i, aleshores, aquestes hauran servit d’alguna cosa.

Sí, ara tinc molt clar quins errors vull evitar. Tinc molt clar què, com o de quina manera fer segons quines coses. Sé que molts aspectes de la nostra vida depenen només de nosaltres, de les nostres decisions, de la nostra força de voluntat i de la nostra valentia.

Perquè no heu de ser mai covards. El camí fàcil no sol ser el millor; sigueu valents. Si lluites pel que vols, de vegades et sentiràs sol i incomprès, però al final tot és possible i tot anirà bé. El passat ja ha passat i el futur és una entelèquia; viu ara. Sempre.

Potser sempre repeteixo els mateixos conceptes… deu ser perquè m’estic convencent a mi mateix també. És un mantra que val la pena escoltar, em dóna forces i cada dia estic molt millor. De fet, em sento molt i molt bé.

I sabeu què? He conegut molta gent nova; gent que ha respòs de manera que mai m’hagués esperat i gent que ha aportat un petit gra de sorra, que quan no tens gaire és un tresor de valor incalculable.

A tots vosaltres us desitjo un fantàstic any i que tot el pitjor és quedi al 2011.

De tot cor.