Quant a simael

AKA Accidia: https://twitter.com/#!/Accidia

Emprenedors

«La feina és el refugi dels qui no tenen res a fer» – Oscar Wilde.

Aquest tema em té ja una mica fins als collons. Llegia l’altre dia una entrada d’un gilipolles guru sobre les bondats de l’emprenedoria i tota aquesta merda i ho vaig veure clar. Tot això em sona al màrqueting barat amb el que empapussaven abans als “RRPP” de les discoteques de les zones turístiques, venedors d’assegurances, telefonia o productes financers dubtosos porta a porta i darrerament als “mierdi community managers” (no confondre amb els autèntics professionals del sector, els quals respecto i admiro). Em sembla perfecte que hi hagi gent que vulgui dedicar tota la seva energia a la feina, tot i que qualsevol mena d’addició és molt trista, però, si us plau, no vengueu més propaganda capitalista.

Sí, perquè  d’això és del que és tracta: de màrqueting 2.0 capitalista. Abans, a les fàbriques, hi havia cartells rotllo: “del treball de l’obrer neix la grandesa de les nacions”, “qui no estima el seu treball, encara que treballi tot el dia és un desocupat” o “la sort existeix: com més dur es treballa més sort es té”. Frases que tots, en un moment o altre, hem llegit o sentit en entorns laborals, per cert. Avui en dia, llegim coses semblant d’aquesta colla per les xarxes.

I ara, ens venen el fum aquest de l’emprenedoria. Que és una altra manera de dir, fes-te autònom. Que és un eufemisme d’esclau. Perquè si ets autònom i un client teu, et diu que necessita X dia la feina que et demana, tu treballaràs les hores que faci falta per acomplir el que et demanen (perquè ets el teu propi cap i guanyaràs una pasta gansa). I aleshores, et tires 15 hores diàries, caps de setmana i festius inclosos, treballant de mala manera (a una merda de despatxet a casa, si tens sort, que pot ser que sigui al menjador amb el portàtil). I el dia X tu tens la feina feta, però, tot i això, no estan contents i per tant no et pagaran el 100%. Però tu estàs super content perquè treballes per a tu, ets el teu propi cap i t’encanta la feina que fas (i el teu subconscient no vol passar comptes i veure que has estat treballant a dos euros l’hora, deixant de banda amics i familiars perquè tenies feina, amb l’esquena feta pols per no tenir un entorn de treball adient). I aleshores l’empresa que et donava feina troba algú altre que ho fa més barat, o més ràpid, o més maco, o és el meu cunyat “que ha estudiat una mica de tot i ho sap fer”, i et quedes sense feina sense cap mena de compensació ni dret. I a més, encara que no treballis i t’estiguis fotent de gana, no comptes a la llista d’atur i tots els polítics ben contents.

Resumint, que, al final, te n’adones que no ets el teu propi cap. Simplement ets un peó més del sistema. Que enlloc de tenir uns drets laborals, un entorn de treball, un sou digne i la despreocupació total de gestions tals com impostos, quotes, captació de clients, negociacions contractuals, legislacions, etc.; et toca fer-ho tot a tu i t’has d’espavilar com puguis, perdent temps i diners, t’has de crear un entorn de treball i, entre tant, manegar-t’ho per cercar altres clients.

I a mi m’agrada fer cert tipus de feina. M’encanta la llengua i tot allò relacionat. M’encanta escriure. M’encanta poder ser creatiu. M’encanta donar classes i explicar. M’encanta tot el procés de preparació i posterior correcció dels materials. M’encanta el món 2.0 i les xarxes socials. Però no m’agrada la paperassa. No m’agrada la venta directa. No m’agrada treballar tancat a casa. No m’agrada haver de negociar. No m’agrada, ni m’interessa tot el tema administratiu-legal de la feina.

I no només això. Una de les coses que venen aquests venedors de fum és que facis de la teva passió una feina. Si us plau! A mi m’encanta llegir, sortir a fer el vermut, el cinema, la música “jèvit” més estranya o escriure xorrades. Però, primer, dubto que em paguin mai per fer això. I segon, hi ha altres activitats que m’agraden molt de les quals en podria, en un moment donat, intentar fer-ne negoci (per exemple el tai-txi), però, per una banda, necessitaria certa formació urgent que potser no em cal per gaudir d’això (“només” fa cinc anys que el practico, tot i que gent amb molta barra amb menys temps ja fan classes “d’iniciació”) i, per altra banda i molt important, no vull prostituir allò que m’agrada.

Si m’agrada quelcom és per al meu gaudiment. No vull estar pressionat per horaris, no vull estar pressionat per exigències de tercers, no vull emprenyar-me per no poder fer allò que m’agrada com jo vull fer-ho. Si m’agrada alguna cosa, vull tenir-la en llibertat.

Evidentment que hem de treballar. Evidentment que la feina que hem de fer ens ha d’agradar. I evidentment que hi ha perfils professionals que són freelance als que t’hi has d’adaptar i has d’afrontar les tasques ingrates de l’autogestió si t’hi vols dedicar.

I cap la possibilitat que jo mateix hagi de cercar les garrofes muntant-me alguna cosa i em toqui arromangar i fer el que calgui fer. Tal com està la cosa avui en dia, gairebé és més fàcil trobar clients puntuals que treball; és més fàcil trobar feines que feina.

Potser acabi sent freelance. Però una cosa tinc clara: no seré mai emprenedor.

Anuncis

Serp

“Tothom pensa en canviar el món, però ningú pensa en caviar-se ell mateix.”
― Leo Tolstoi

Segons el calendari xinés, aquest any serà l’any de la serp. Dic serà perquè encara no ha començat l’any xinès. És l’any de la saviesa i de la renovació.

Segons els xinesos, les serps són els dracs sense ales que vaguen per la terra. Criatures celestials que ens aporten la seva saviesa aquí a la terra; aquesta és basa en la renovació. La filosofia del yin i el yang, el Tao, tot sempre canvia. És l’any de canviar, de replantejar-se les coses, d’enfrontar-nos a les nostres pors i, així, aprendre.

Sense sacrifici no hi ha recompensa. De la mateixa manera que la serp, arrossegant-se entre pedres punxenques i esquerpes, nosaltres hem de canviar la nostra pell. Hem d’avançar.

Ser mediocre és fàcil i sempre se n’està a temps. Cal deixar les pors i avançar.

I quan descobreixi quina és la meva pell, la meva veritable pell, avançaré.

Escletxes

“Trobo l’esperança els dies més foscos i em concentro en els més brillants. No jutjo l’univers.” – Dalai Lama

Apareixen escletxes. Els núvols de tempesta s’esguerren un xic i rajos de sol il·luminen els camps. Apareixen persones, situacions, oportunitats. Apareixen projectes, apareixen camins, apareixen companys. Encara no sé si això és un bon senyal o no. Encara no sé si anirà a més. Encara no sé si tornarà a ploure o aquest sol ha vingut per a quedar-se. Senzillament hi ha un raig de llum.

En tots els aspectes, d’una manera o altra, sembla ser que les coses van millor. De fet, si faig balanç d’aquest 2012, puc dir que excepte amb el tema econòmic-laboral ha estat un bon any; estic content.

Aquesta alegria falta consolidar-la. Però hi és i ningú me la pot treure. He trobat coses que creia perdudes i tinc l’esperança de que arribarà el que ha d’arribar. Tard o d’hora.

Tard o d’hora, tot anirà bé.

Esperar

“A aquell que pot esperar, tot li acabarà arribant.” – Francois Rabelais

Hi ha moments que l’acció és la inacció. L’espera activa. Quan no s’hi pot fer res, fer quelcom pot ser fatal. Senzillament esperar.

Quan has fet el que podies, i de vegades fins i tot més, i ja no depèn de tu, només l’esdeveniment de les circumstàncies pot revelar el camí. I aquest esdeveniment pot tardar.

I l’estiu és molt llarg, res no es mou. Absolutament res de res. O, si més no, si es mou, jo no ho veig. Cert, que no ho vegi no vol dir que no hi hagi processos en marxa; ja podria ser.

Potser és la impaciència. Quan mai ho he sigut, impacient, ara tinc pressa. Pressa perquè vull recuperar temps perdut, perquè vull viure quelcom més que no he viscut. Pressa perquè potser ja fa massa que espero.

Qui espera, desespera diuen. Però ja gairebé que m’hi he acostumat. Agafo totes les oportunitats i sé que una o altra sortirà. Només cal esperar.

Només?

Por

La por ha derrotat més gent que qualsevol altra cosa al món.” – Ralph Waldo Emerson

Molts anys he viscut amb por. No aterrit, ni tan sons atemorit; senzillament amb una por subtil que de tan suau ni te n’adones que en tens; sabeu allò de la metàfora de la granota bullida? Doncs semblant. Abans, no m’havia considerat mai una persona poruga, ans al contrari; sempre havia fet allò que m’havia proposat suposés el repte que suposés.

Però entrar al món laboral, ja fa una pila d’anys, et porta a una dinàmica de previsió i precaució molt perillosa, sobretot per les influències que reps d’altres porucs i la teva falta de maduresa (si més no, en el meu cas). Ahà! Aquí està la trampa: arribes a un punt on penses que és millor quedar-te amb aquesta feina i no arriscar-se, potser perquè et fots en un crèdit per un cotxe o qualsevol altra història i aviam com el pagarem si passa res; t’acostumes a cert ritme de vida, a tenir unes comoditats i mandangues d’aquestes. Vaja, que el “per si de cas” i el “más vale malo conocido” fa que comencis a emprendre les coses amb el mínim risc possible.

I el pitjor és quan això s’extrapola a totes les facetes de la teva vida. A les relacions, a les amistats, als estudis, als negocis, … I ja ho he dit, és suau i subtil, no te n’adones. De fet he arribat a la conclusió que la vida et canvia de dues maneres: o tan de pressa que t’agafa a contrapeu i et fot una bona hòstia o tan poc a poc que no es nota, fins que un dia, com si despertessis d’un somni, veus que tot ha canviat.

I clar, quan tens por no prens riscos. I qui no s’arrisca no pisca. O sigui que no arribaràs enlloc. Sí allò que fas no suposa un sacrifici, un esforç, per petit que sigui, molt difícilment aconseguiràs res de profit. Senzillament viuràs una existència monòtona i gris, sense cap expectativa ni alegria; però ep, tampoc hi haurà grans decepcions o tristeses.

Perquè ser valent té una contrapartida: el risc. Risc de perdre-ho tot. Risc de no aconseguir res del que per tant t’has esforçat. És una aposta on pots guanyar o perdre. Però també és una oportunitat; de l’altra manera no tenim ni això.

I m’he cansat de tenir por. M’he cansat de viure en gris. M’he cansat de no arribar enlloc. Vull viure, encara que hagi de patir.

Perquè sé que al final val la pena.

Sort

“La única cosa segura sobre la sort és que aquesta sempre canvia” – Bret Harte

Hi ha gent, habitualment els winners, que diuen que la sort te l’has de treballar tu; que no existeix, sinó que amb voluntat, feina i constància aquesta arriba. Bé, jo aquests que anomeno winners els he mirat detingudament i normalment són gent de bona família que gairebé mai han patit gaire i senzillament han seguit el camí marcat, els hi han sorgit les oportunitats que solen sortir si segueixes aquest camí i s’han trobat en posicions economicosocials força bones sense haver-se esforçat en sa puta vida; simplement fan la seva feina… i de vegades ni això. Però, ui sí, donen lliçons.

Després et trobes gent, que els han putejat per totes bandes, han fet qualsevol cosa i gairebé a qualsevol preu i han arribat a unes condicions que aquests winners possiblement menysprearien, però que per aquests altres és una millora substancial. I saps que et diuen? Que han tingut sort.

Perquè senzillament per a molta gent la voluntat, la feina i la constància no és una opció. Sinó que o ho apliques o te’n vas a la merda, sense passar per la casella de sortida i sense els vint mil euros del papà. Aleshores, si no sorgeix cap oportunitat no pots sortir del cercle viciós.

Què vull dir amb tot això? Doncs que de vegades veus gent que sempre ha estat bé i com que no concep la vida d’una altra manera, perquè l’empatia es veu que és una cosa escassa, i  es pensa que qui no està bé com ells, o és un ximple, o és un dròpol.

I no senyors emprenedors! La vida no és tan fàcil. Sense recursos, sense ningú al teu darrera, sense contactes i sense la confiança que et dóna no haver tingut mai cap clatellada seriosa les coses són una mica més difícils. Potser sí que fa falta una mica de sort.

Amb més de cinc milions de parats, no cal sort per trobar feina? Amb retallades al sector públic no cal sort, ja no per aprovar unes oposicions, sinó perquè en surtin?  Amb els bancs tal com estan no cal sort per que et financin un projecte? No cal sort per trobar inversors tal com està el pati? Ja no parlo de tenir sort o no. Parlo de què ens donin oportunitats.

I no només laboralment, en molts més àmbits. Necessito oportunitats, perquè de preparació, voluntat i ganes de feina en tinc de sobres.

Trotar

Quan, a causa de l’edat, ja no puguis córrer, trota. Quan ja no puguis trotar, camina. Quan no puguis caminar, agafa un bastó i continua.
Mai has d’aturar-te.” – Teresa de Calcuta

Doncs jo vaig estar aturat més de deu anys en molts, massa, aspectes. I ara ho he volgut arreglar tan ràpid com fos possible; començar a córrer tot el camí que hi havia a fer.

Després d’un any estic esgotat, però no m’aturo, he començat a trotar. La motxilla pesa massa i no puc amb tot.  Abans d’entrar en una parada cardíaca, en una aturada total, prefereixo abaixar el ritme.

Si relativitzes certes coses veus que no ve d’un any o de dos. Compte, que de vegades relativitzant perdem la perspectiva, però no és aquest el cas. El cas és que tinc moltíssima feina a fer jo sol. I com que estic sol, ningú més em marca el ritme.

En sóc conscient, continuo sense aturar-me.