Emprenedors

«La feina és el refugi dels qui no tenen res a fer» – Oscar Wilde.

Aquest tema em té ja una mica fins als collons. Llegia l’altre dia una entrada d’un gilipolles guru sobre les bondats de l’emprenedoria i tota aquesta merda i ho vaig veure clar. Tot això em sona al màrqueting barat amb el que empapussaven abans als “RRPP” de les discoteques de les zones turístiques, venedors d’assegurances, telefonia o productes financers dubtosos porta a porta i darrerament als “mierdi community managers” (no confondre amb els autèntics professionals del sector, els quals respecto i admiro). Em sembla perfecte que hi hagi gent que vulgui dedicar tota la seva energia a la feina, tot i que qualsevol mena d’addició és molt trista, però, si us plau, no vengueu més propaganda capitalista.

Sí, perquè  d’això és del que és tracta: de màrqueting 2.0 capitalista. Abans, a les fàbriques, hi havia cartells rotllo: “del treball de l’obrer neix la grandesa de les nacions”, “qui no estima el seu treball, encara que treballi tot el dia és un desocupat” o “la sort existeix: com més dur es treballa més sort es té”. Frases que tots, en un moment o altre, hem llegit o sentit en entorns laborals, per cert. Avui en dia, llegim coses semblant d’aquesta colla per les xarxes.

I ara, ens venen el fum aquest de l’emprenedoria. Que és una altra manera de dir, fes-te autònom. Que és un eufemisme d’esclau. Perquè si ets autònom i un client teu, et diu que necessita X dia la feina que et demana, tu treballaràs les hores que faci falta per acomplir el que et demanen (perquè ets el teu propi cap i guanyaràs una pasta gansa). I aleshores, et tires 15 hores diàries, caps de setmana i festius inclosos, treballant de mala manera (a una merda de despatxet a casa, si tens sort, que pot ser que sigui al menjador amb el portàtil). I el dia X tu tens la feina feta, però, tot i això, no estan contents i per tant no et pagaran el 100%. Però tu estàs super content perquè treballes per a tu, ets el teu propi cap i t’encanta la feina que fas (i el teu subconscient no vol passar comptes i veure que has estat treballant a dos euros l’hora, deixant de banda amics i familiars perquè tenies feina, amb l’esquena feta pols per no tenir un entorn de treball adient). I aleshores l’empresa que et donava feina troba algú altre que ho fa més barat, o més ràpid, o més maco, o és el meu cunyat “que ha estudiat una mica de tot i ho sap fer”, i et quedes sense feina sense cap mena de compensació ni dret. I a més, encara que no treballis i t’estiguis fotent de gana, no comptes a la llista d’atur i tots els polítics ben contents.

Resumint, que, al final, te n’adones que no ets el teu propi cap. Simplement ets un peó més del sistema. Que enlloc de tenir uns drets laborals, un entorn de treball, un sou digne i la despreocupació total de gestions tals com impostos, quotes, captació de clients, negociacions contractuals, legislacions, etc.; et toca fer-ho tot a tu i t’has d’espavilar com puguis, perdent temps i diners, t’has de crear un entorn de treball i, entre tant, manegar-t’ho per cercar altres clients.

I a mi m’agrada fer cert tipus de feina. M’encanta la llengua i tot allò relacionat. M’encanta escriure. M’encanta poder ser creatiu. M’encanta donar classes i explicar. M’encanta tot el procés de preparació i posterior correcció dels materials. M’encanta el món 2.0 i les xarxes socials. Però no m’agrada la paperassa. No m’agrada la venta directa. No m’agrada treballar tancat a casa. No m’agrada haver de negociar. No m’agrada, ni m’interessa tot el tema administratiu-legal de la feina.

I no només això. Una de les coses que venen aquests venedors de fum és que facis de la teva passió una feina. Si us plau! A mi m’encanta llegir, sortir a fer el vermut, el cinema, la música “jèvit” més estranya o escriure xorrades. Però, primer, dubto que em paguin mai per fer això. I segon, hi ha altres activitats que m’agraden molt de les quals en podria, en un moment donat, intentar fer-ne negoci (per exemple el tai-txi), però, per una banda, necessitaria certa formació urgent que potser no em cal per gaudir d’això (“només” fa cinc anys que el practico, tot i que gent amb molta barra amb menys temps ja fan classes “d’iniciació”) i, per altra banda i molt important, no vull prostituir allò que m’agrada.

Si m’agrada quelcom és per al meu gaudiment. No vull estar pressionat per horaris, no vull estar pressionat per exigències de tercers, no vull emprenyar-me per no poder fer allò que m’agrada com jo vull fer-ho. Si m’agrada alguna cosa, vull tenir-la en llibertat.

Evidentment que hem de treballar. Evidentment que la feina que hem de fer ens ha d’agradar. I evidentment que hi ha perfils professionals que són freelance als que t’hi has d’adaptar i has d’afrontar les tasques ingrates de l’autogestió si t’hi vols dedicar.

I cap la possibilitat que jo mateix hagi de cercar les garrofes muntant-me alguna cosa i em toqui arromangar i fer el que calgui fer. Tal com està la cosa avui en dia, gairebé és més fàcil trobar clients puntuals que treball; és més fàcil trobar feines que feina.

Potser acabi sent freelance. Però una cosa tinc clara: no seré mai emprenedor.

Advertisements

10 pensaments sobre “Emprenedors

  1. Estic i no estic d’acord.
    No crec que sigui vendre una moto… el problema principal és com es ven la moto en aquest païs.
    Que es promogui a que la gent sigui emprenedora i freelance em sembla collonut, que el mateix estat que t’ho promou sigui el que t’ofega no s’agafa per enlloc. I aquí no culpo capitalisme, culpo directament a Espanya que es la mare de tots els mals en aquest assumpte.
    Si, a la comunitat europea hi ha països que juguen iigual de brut però son aprenents en comparació a on vivim. Com és possible que, per crear una societat aquí un hagi de pagar ( com a mínim) 3000 eur, fer paperam, esperar, més paperam i després posa’t a pagar impostos i, en llocs com Anglaterra ( per posar un exemple) no et costi més que :
    -agafar un avió ( 100 eur)
    – obrir compte bancari (0)
    -crear la empresa ( 1 hora, 300 eur)
    – tenir oficina virtual amb reenviament de docomumentació i sales de reunions ( 100 eur al més)
    -40 eur d’autònoms i ss privad.
    I ja… i no només això, fins que no arribes a uns moviments de uns 100mil eur… no estas obligat a pagar impostos!!!! ( per no dir que quan ho fas, pagues quasi la meitat que aquí)

    Exemples com aquest demostren que anar a la teva no té perqué ser una dificultat ja que, amb condicións així potser t’esclavitzes igualment però segueixes tu decidint cap a on vols anar i quins marges et pots donar.
    és espectacular el munt de projectes que té la gent, però posa els pels de punta com es tallen les ales. amb condicións així aquest païs sortiria de la crisi molt més ràpid.

    Sobre pencar per amor a l’art, bé, no diré que no m’agrada la meva feina, però és al que vaig voler dedicar-me s’em dona prou bé. Diria que 1 de cada 10 si que treballen apassionats en lo seu la resta penquem pq s’ha de viure.
    Conclusió, ningú està obligat a ser autònom/emprenedor, però si ho vols fer, pensa bé on fer-ho i no ho facis per donar “la campanada” fes-ho per viure a la teva.

    • No, no… com ja he dit no estic en contra del freelance. Sinó d’aquesta fal·lera per la consecució d’uns èxits a tot cost, d’aquesta construcció del jo a través del sacrifici laboral, d’aquesta religió emprenedora.

      Repeteixo, segurament jo mateix hagi de fer quelcom així, però la filosofia serà totalment diferent. 🙂

  2. bé, la religió existeix i existirà, tot i que el gran problema és ” el pilotasso”. De 50 persones que ho hagin fet, estic convençut que només 1 d’elles haurà estat amb premeditació ( estadistica inventada) ja qué, la gent evoluciona pencant molt i bé ( i tenint sort, esclar)

    Cert és que s’intenta imposar aquesta fé emprenedora com exemplar ( la fantasmada) però un la pot enfocar com vulgui… realment necessites luxes? només qualitat de vida? pots muntar un xiringuito a la platja en un lloc tropical i anar tirant tranquilament vivint del dia a dia també
    Filosofia sempre endavant i idees clares. ( també tocaba compra pisos fa 5 anys ja que era una inversió i mira com anem)

  3. Ben dit, gurús com aquest subnormal de merda i altres desgraciats que s’omplen la boca amb frases com “en xinès no existeix la paraula crisi” haurien d’anar directes a la forca.

      • No em refereixo tant a l’article, sinó a algun dels comentaris: “gurús com aquest subnormal de merda i altres desgraciats que s’omplen la boca amb frases…”.
        Moltes vegades les formes fan perdre la raó. Si aquest fos el meu bloc, no ho permetria. Tot i que he de reconèixer que més d’una vegada he caigut en el mateix error. Sort que diuen que dels errors se n’aprèn.

  4. D’emprenedors n’hi ha de moltes menes, com de treballadors per altri, com de gandules de platja o cigrons en conserva. Tant si treballes per a tu com si ho fas per a un altre, l’important és fer-ho bé i mirar de conciliar la teva activitat professional amb la resta de la teva vida. Que el que fas no es mengi el que ets, per dir-ho ras i curt. Hi ha milers d’exemples de persones abduïdes per la feina en tots els rams. Metges que no tenen vida familiar, lampistes que fa anys que no veuen els amics, directius d’empresa que -aquests no són autònoms- fa anys que duen banyes i en posen perquè no paren mai a casa i simples llenyataires que quan no treballen al bosc és perquè són al bar on van tots els llenyataires de la comarca i d’aquí no els treus.

    Jo ara plegaré de treballar en un banc i em posaré a estudiar amb la intenció d’esdevenir autònom. Procuraré que el nou projecte professional, per bé que sóc conscient que a l’inici m’exigirà un plus molt important de dedicació, em permeti continuar veient els amics, tenint cura dels meus fills i anar amunt i avall amb la meva vella furgoneta Volskwagen de 1999. Treballaré més hores que ara? Crec que algunes més sí, honestament. És raonable pensar que algun client m’intentarà esprémer com a una taronja? És molt fàcil, i el que em tocarà fer quan això passi és mirar de substituir-lo quan pugui i engegar-lo a dida. Me’n sortiré? Tinc confiança en mi mateix i crec que d’alguna forma o altra ho faré. El que diu el Pau Garcia-Milà és fum? Deixa’m ser elíptic: qui és en Pau Garcia-Milà? 🙂

  5. oh! però però sinyó! podent ser esclaus perquè hem de ser lliures?! si és que… ho voleu tot, fotre! (vaig molt tard, ja ho sé, ja)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s